Publicitat
Publicitat

RETRATS QUE PARLEN

Quim Monzó: El salfumant del cofoisme

Quan Monzó obre la boca saps que és una víctima més dels monòlegs de Capri. Per això si l'ajuntes amb Pujol es fan les rèpliques millor que Tip i Coll. És un humor tardofranquista que neix de constatar que l'amor se'n va però ella es queda i la vida, com la Renfe, no anirà mai bé. Monzó, com Capri, tira salfumant de sentit comú a la crosta de correcció política que embussa tants cervells.

El pitjor que pot fer un humorista és riure's l'acudit. Per això intenta mantenir una expressió greu, gairebé tràgica, tot i la irresistible comicitat del que ens diu. Però li fa tanta gràcia que per no trair-se emmascara la rialla amb un festival de tics i ganyotes. I aquest parlar sincopat que alguns confonen amb quequeig només pretén amagar la intenció i agafar-nos amb la guàrdia baixa. (I els neuròlegs que diguin missa.)

Com a tants catalans, el sentit del ridícul se'l menja de viu en viu. No vol ser obvi ni pedant, i el seu pitjor malson és que algú el confongui amb Antonio Gala. Això, a més d'impedir-li portar gos, l'obliga a triar obsessivament paraules normals i limitar les literàries a un ús irònic.

Però ser planer sense ser obvi exigeix que res digui exactament el que sembla. Monzó proposa sempre un joc de complicitats en què, si hi entres, tens la inquietant sensació -no del tot infundada- que t'estàs tornant intel·ligent. No convé a tothom i fa de mal compatibilitzar amb la presidència d'una AMPA.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT