Quina ficció volem per a Catalunya?

Vivim en un món de ficcions. És alhora una sort i una desgràcia. Però és el que ens fa humans. Hem inventat religions, nacions, ideologies, sentiments. Són tan potents, que de vegades embogim per defensar aquestes creacions que existeixen sobretot al nostre cap i al nostre cor. Les tenim tan interioritzades, que no dubtem de la seva existència, sense elles la nostra vida no tindria sentit. La fe, la pàtria, la llibertat, el socialisme, l’amor... La nostra imaginació és molt fèrtil. La nostra condició d’éssers que pensem i sentim més enllà de les necessitats purament físiques ens ha convertit en uns magnífics inventors de realitats que, encara que no ho sembli, tan sols existeixen a la nostra ment. Però que d’altra banda ens són imprescindibles per viure en societat.

Les religions, les nacions, els grans ideals i els sentiments codificats han jugat històricament, i encara juguen, un paper central en l’organització social. També han portat grans desastres. ¿Però algú s’imagina un món sense aquestes ficcions? De fet, alguns esperits lliures que s’ho han imaginat han acabat creant altres ficcions potentíssimes, com ara l’anarquisme i l’amor lliure, que en realitat serien un retorn a una pretesa civilització primitiva menys condicionada per aquests grans relats. La sospita més que fonamentada, però, és que en qualsevol grup humà, per petit que sigui, per aïllat del món que visqui, sempre hi ha una ficció que el cohesiona: algun tipus de norma o de creença compartida, algun mite acceptat per la majoria de membres de la comunitat.

De la mateixa manera que sempre han existit mites o ficcions col·lectives, també és raonable pensar que sempre hi ha hagut persones que eren conscients del seu caràcter arbitrari i ficcional. Potser l’avenç de la humanitat, el que se n’ha dit progrés (una altra ficció mítica?) consisteix, senzillament, a ampliar aquesta consciència autoanalítica, a ser capaços, cada cop de manera més general i compartida, de qüestionar la idoneïtat de les pròpies creences i, per tant, d’anar-les transformant. De fer menys rígides les nostres ficcions.

Mai la humanitat havia estat tan formada i tan informada. Mai hi havia hagut tantes persones capaces de raonar i enraonar, de pensar per si mateixes, de posar en dubte les lleis i les idees preconcebudes, aquelles estructures invisibles i heretades que ens conformen. La crisi de la democràcia o les Primaveres Àrabs en són una prova. El monopoli de la ficció ja fa temps que s’ha trencat. Corre lliure per les pantalles del món.

També aquí mateix l’estem trencant. Hem decidit que volem repensar la nostra ficció nacional. ¿Renunciarem al mite de la unitat d’Espanya i ens aventurem cap a una nova ficció de Catalunya? En tot cas, ens hi hem posat des d’un triple mite: el de la unitat civil, el del pacifisme i el del debat col·lectiu. Estem vivint una evolució democràtica, estem creant un potent nou relat de ficció. El públic del món ens mira amb incredulitat i el d’Espanya simplement no entén, ni vol entendre, la pel·lícula.

I mentre triem director i guió per al nostre film col·lectiu, se’ns ha tirat a sobre el Nadal, una de les grans ficcions universals. Un autoengany que ens regalem un cop a l’any. Cada cop són menys els que l’entenen a la manera cristiana, però són ben pocs els que renuncien a celebrar-lo. L’anem transformant. En l’era industrial, sense renunciar al seu caràcter religiós o èticament inspirador, l’hem convertit també en un gran basar. Som perfectament conscients de la contradicció, però sembla que no ens molesti, oi?

Així doncs, bon Nadal i que el 2015 ens porti -ens portem- noves ficcions.