Quina mena de gent serem
La crisi política de l’estat espanyol és de proporcions històriques. Quan s’ho mirin des del futur amb una perspectiva desapassionada, els observadors veuran com un punt d’inflexió els darrers tres-cents dies sense govern espanyol, la implosió del PSOE, el populisme del Podem pablista, els judicis a la corrupció del PP i els casos del PSOE andalús i la judicialització del conflicte amb Catalunya. Ho veuran com el punt més baix de la incapacitat política col·lectiva després del franquisme. Però tot és susceptible d’empitjorar i no hi ha res que sembli indicar que la degradació de la política espanyola ha tocat fons.
Si el PSOE acaba fent-se l’harakiri i s’absté per facilitar el govern a Rajoy, es reconstruirà com un partit dominat per Andalusia i en mans de la força negociadora del PP. La seva posició de feblesa l’incapacita per influir en les polítiques de l’Estat i actuarà de comparsa de la política del PP a canvi d’engrunes. ¿A canvi d’alguns càrrecs institucionals, d’alguna carpeta destruïda? El que és segur és que no tindrà capacitat transformadora i serà, de fet, el soci d’una gran coalició dominada pel PP, mentre Iglesias sobreactua per sortir a la tele fent d’oposició.
Mentre el PSOE s’esbudella a la plaça pública, Mariano Rajoy té la certesa que serà president del govern i comença a actuar en aquesta direcció. L’impertorbable registrador de la propietat sospesa Cospedal i Sáenz de Santamaría, busca perfils amb poques arestes per donar una imatge de voluntat de diàleg al Congrés i preveu una legislatura difícil en minoria. Molt segur ha d’estar de les veritables intencions dels gestors, que no líders, del PSOE per posar-se a treballar públicament.
La imatge de l’estat espanyol es va devaluant als ulls de la política europea. El govern Rajoy ha sabut capitalitzar l’esforç de les comunitats autònomes i la devaluació interna com a èxits propis per controlar el dèficit, però la incapacitat de formar govern i l’esfondrament de l’oposició, a més de l’enquistament del conflicte amb Catalunya, comencen a passar factura internacional a la imatge de l’Estat. Tampoc no li fa cap favor a ulls de l’opinió pública internacional -com demostraven aquesta setmana del New York Times al Boston Globe - la imposició dels toros. Una tradició que hauria mort d’inanició i que la sobirania popular a Catalunya ha enterrat de manera coherent amb el progrés i el respecte als animals en una visió del món que intenti tendir a un respecte i una civilització més grans.
Després de gairebé un any de paràlisi política, els temps comencen a accelerar-se. Espanya tindrà govern, serà del PP, no tindrà oposició i el procés català es mantindrà després de superar l’escull de la qüestió de confiança i previsiblement l’aprovació dels pressupostos. La data de referèndum ha donat un confort suficient a la CUP per mantenir el rumb i la bandera del vot popular permet que JxSí intenti involucrar els comuns en la majoria que es pretén en l’últim sospir, quan el govern espanyol menystingui el referèndum.
Amb l’acceleració política augmenta també el risc d’accidents de recorregut. Els pròxims mesos veurem el president Artur Mas davant d’un jutge per haver convocat el 9-N. També veurem la presidenta del Parlament, Carme Forcadell, per haver permès el debat parlamentari. Són dos perfils polítics molt diferents, que recullen adhesions molt transversals. El vertigen comença a notar-se en algunes conselleries i actors polítics. Les lleis bàsiques del procés estan fetes, i estan estudiats temes com les agències de salut fonamentals o les necessitats d’actuació a duanes i altres punts estratègics. Hi ha feina feta, però no es pot descartar que els esdeveniments es precipitin. Hi ha moltes més preguntes que respostes i amb Mas i Forcadell a judici augmenta el nivell d’incertesa. El punt bàsic és quin nivell de risc es pretén assumir i quin paper hi jugarà la mobilització al carrer. El CEO indica una clara majoria pel referèndum i una majoria per la independència.
Els moments d’incertesa són bons moments per als clàssics. Escriu Gaziel a Quina mena de gent som : “Mentre el plet dels castellans i catalans es continuï plantejant en termes nacionalistes, els esdeveniments es descabdellaran de la forma que l’experiència mostra: en èpoques de guerra, Castella sempre derrotarà Catalunya, i en les de pau Catalunya subsistirà creant riquesa. Si el nostre cas té solució -una hipòtesi que no ha estat pas demostrada-, no la trobarem pas fent el milhomes, sinó mitjançant unes virtuts que no serveixen per a fer els gegants: fe, humilitat, sacrifici, lucidesa, esforç silenciós, continuïtat i una infinita paciència”.
No estem lluny de la confrontació de legitimitats i haurem de demostrar si n’hem après. Si ens domina la determinació tranquil·la o la màgia.
