Publicitat
Publicitat

Quins interessos representa el PPC?

"No hay ninguna duda de que la señora De Cospedal defiende lo que son sus intereses, igual que la señora Esperanza Aguirre defiende los suyos... [ pero ] a mi, personalmente, no me representa ". Carlos Fabra, defensant el Corredor Mediterrani enfront de l'opció central.

"Y, si no se nos atienden los argumentos... sólo me queda decir que vengan ellos a presentarse por el País Vasco ". Antonio Basagoiti, rebatent declaracions de De Cospedal sobre el blindatge del concert basc.

Què tenen en comú Carlos Fabra, Antonio Basagoiti i Alícia Sánchez-Camacho? Que tots tres són presidents del PP en una comunitat autònoma. Què tenen de diferent? Que els dos primers s'han enfrontat públicament amb la direcció del partit per defensar interessos de la seva comunitat i la tercera no ho ha fet mai, i no per falta de motius. Cap president del Partit Popular de Catalunya no ho ha fet, i aquesta és la raó per la qual Catalunya és i seguirà sent, passi el que passi el 20-N, una assignatura pendent per al Partit Popular.

El Partit Popular de Catalunya té unes senyes d'identitat clares, però són populistes. No cal escandalitzar-se'n: tots els partits en tenen d'una manera o altra. Els ajuda a diferenciar-se dels altres i a atraure una part de l'electorat; la més desinformada, però votant al cap i a la fi.

Entra dins la lògica, doncs, que el PPC caigui en la temptació d'explotar els filons de la immigració -irritant per a les classes populars que han de conviure-hi- o de la política lingüística pactada durant la Transició -que sempre ha contrariat una part de la ciutadania.

Ara bé, una cosa és que un partit tingui un component populista i una altra és que no sigui res més que populisme. Un partit que aspira a governar també ha de representar uns interessos, i molt concretament uns interessos econòmics. Tony Blair, paradigma de la nova esquerra, no va pretendre representar els interessos de la classe obrera, però sí els de la classe mitjana i els del sector financer. Quins interessos representa el PPC? Si ho demanéssim a un dels seus líders, segurament ens diria que els de tots els catalans, interessats en una gestió eficaç "que ens tregui de la crisi". Paraules boniques però buides: tots els partits creuen de bona fe que ho farien d'allò més bé si poguessin governar.

No crec que les classes mitjanes catalanes -que llegeixen diaris i miren els noticiaris televisius- creguin que el PP traurà Espanya de la crisi internacional més de pressa que ho faria el PSOE: pel que fa a aquest tema, un cop en el govern el PP no farà sinó continuar complint les instruccions que arribin del directori europeu. El vot al PP serà més un vot de càstig a un govern incompetent i desorientat que un vot esperançat. El PPC es beneficiarà d'aquest efecte, però no aportarà vots al PP. Per fer-ho, els votants catalans haurien de pensar que el PPC defensarà els seus interessos, cosa que ni pensen ni poden pensar.

Salvat l'ordre públic, les classes mitjanes tenen dos interessos primordials: la fiscalitat i les infraestructures. A diferència de la classe realment alta -que pot deslocalitzar la seva residència i el seu patrimoni- i de les baixes -obsessionades per arribar a final de mes-, les mitjanes se senten objecte de la voracitat fiscal però partícips d'un projecte social concret: una ciutat, una nació. Fins ara, totes les classes mitjanes espanyoles podien sentir que pagaven menys del que rebien en forma de pau social, infraestructures i serveis públics. Ara les classes mitjanes saben que l'abundància s'ha acabat i que els governs de tots els nivells administraran l'escassetat.

A Catalunya, aquesta escassetat és ben punyent: ¿per què a la terminal T4 de l'aeroport Barajas de Madrid ja hi arriben el metro i la Renfe mentre que la línia 9, que ha de portar el metro a la T1 de l'aeroport del Prat, està paralitzada per falta de recursos? ¿Per què de cada euro que paga en impostos un català -i és la classe mitjana la que paga impostos de debò- només 45 cèntims tornen a Catalunya?

Carlos Fabra sap que la Generalitat valenciana ja no podrà donar cap alegria a l'empresariat valencià. S'aferra al Corredor Mediterrani perquè sap que és el projecte que ha estat capaç de mobilitzar-lo. I quan De Cospedal, secretària general del partit però també presidenta de Castella-la Manxa, el posa en perill oposant-hi l'opció central, no dubta a enfrontar-s'hi públicament. Podria fer-ho en privat, però prefereix fer-ho públicament perquè necessita que se l'identifiqui amb els interessos estrictament valencians.

Antonio Basagoiti, en relació amb una iniciativa del PNB per blindar jurídicament el concert econòmic basc que és atacada per la mateixa De Cospedal, no dubta a enfrontar-s'hi públicament. També necessita que se l'identifiqui amb els interessos bascos.

Mentrestant, Sánchez-Camacho i Jorge Fernández callen respecte del Corredor Mediterrani i fugen d'estudi respecte del pacte fiscal. Tenen por d'incomodar Génova? Els molesta coincidir amb CiU? No fan sinó continuar la política de tots els seus antecessors, més preocupats per no posar en perill vots fora de Catalunya que per guanyar-ne a dins.

Una política que condemna el PPC a lluitar per un espai on sempre jugarà pitjor que un populista pur -com Ciutadans i UPyD- i que l'impideix constituir-se en representant dels interessos de la classe mitjana catalana.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT