Publicitat
Publicitat

Quinze dies sense Liz Taylor

Ja no posen pel·lícules antigues per la tele, entenent per antiga (em temo) tota producció anterior a l'any dos mil. Bé, alguna sí, tampoc no siguem injustos: la 2 de Televisió Espanyola té un espai de cinema clàssic els dimecres a la nit, i un dels canals digitals de La Sexta (La Sexta3, em penso) està especialitzat en l'emissió de pel·lícules d'altre temps, en el que sens dubte deu ser un error que serà corregit de seguida que algun directiu s'adoni que és molt més interessant i lucratiu emetre 24 hores d'un reality sobre gent que es grata l'entrecuix (de vegades el seu, de vegades el d'algú altre).

Segur que hi ha honroses excepcions, però la tendència de les televisions és de no emetre pel·lícules antigues. I no només de les televisions: en general, la gent ja no acostuma a mirar aquesta mena de pel·lícules, i la veritat és que em sembla una llàstima. Més que res perquè moltes són molt bones -algunes, fins i tot, són autèntiques obres mestres-, i ens les estem deixant perdre per culpa del nostre caos de desídia i abandonament, com deia la cançó. Ara que s'usa elucubrar sobre el que haurien d'aprendre els nens a escola, a mi se'm passa pel cap que potser no fóra del tot insensat que en algun moment del seu itinerari formatiu -em penso que se'n diu així- tinguessin notícia que existeixen models narratius una mica més complexos que els dels videojocs, i que és possible contar històries interessants fent servir uns elements anomenats personatges, trama argumental o diàlegs. Encara més: que si una pel·lícula no està farcida d'efectes infogràfics no tan sols no passa res, sinó que n'hi ha un munt que estan rodades en blanc i negre i tot i així es deixen veure perfectament (tot i que potser això ja és demanar massa).

Hem perdut el costum de veure films antics, de la mateixa manera que anem perdent la capacitat de veure la bellesa. Borges va escriure que la bellesa, com la felicitat, és freqüent, i que no passa cap dia que no visitem el paradís, encara que sigui un instant. Ens permetríem afegir-hi, això sí, que cal saber veure-ho, perquè en cas contrari no hi ha paradís que valgui. Borges, que era cec, ho va veure amb claredat.

En fi, si tot això els sembla cursi o trivial és només perquè jo no encerto a explicar-ho bé, perquè els asseguro que no ho és gens. Seria bo tornar a veure pel·lícules antigues amb certa normalitat, i no només en moments puntuals com el dia de la mort de la gran Liz Taylor. Seria bo que la notícia de la seva única foto despullada no fos la notícia d'un frau, com ens assabentàvem ahir, sinó que hauria pogut ser la penyora d'una història d'amor, tal com ens havia semblat fa només sis dies. Seria bo que aprenguéssim a defensar-nos millor contra la lletjor que ens assetja cada dia. Ja ho sabem, com deia el poeta Estellés, que el món va cap a la catàstrofe: però és desitjable que no per això ens rendim a la inèrcia de la lletjor. La bellesa, com la felicitat, és freqüent. No hauríem d'oblidar-ho.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT