Publicitat
Publicitat

RETRATS QUE PARLEN

RODRIGO RATO: Prepotència irònica

Fill d'una família propietària de mig Astúries, va créixer pijo al barri de Salamanca. De jovenet sovintejava les discoteques amb les Koplowitz i els Cortines. Però als 17 anys va veure com el seu pare ingressava a la presó per tràfic de divises i fallida de bancs.

Superat el tràngol familiar pels bons oficis del De la Rosa sènior, va estar tres anys als campus de Califòrnia fent de barbut rebel amb flors al cap. I en va tornar amb nòvia hippy , que sa mare va facturar alhora que li ordenava que s'afaités.

"El noi sap anglès i parla bé", va dir el seu pare a Fraga, i tot just fets els 30 entrava a AP apuntant maneres de guru econòmic. Ja de ministre va fer calaix per entrar a l'euro privatitzant les empreses públiques amb àngel de la guarda inclòs.

Feia la sensació d'anar sobrat i era un crac venent motos. L'hi va vendre a Pujol al Majestic, a Brussel·les per complir Maastricht i a la borsa amb Bankia. I, en aquest cas, quan una impresentable dimissió de l'FMI ja havia liquidat la seva immerescuda fama d'estadista.

La seva gestió és una gran bombolla que li esclata a la cara lluny de la Moncloa. Aznar va triar el gris Rajoy cansat de sentir elogis d'algú més brillant i a qui devia una majoria absoluta. Ara mateix no té més crèdit que un banc espanyol, i el seu joc ful és a la vista del públic com el del dolent seductor al final d'un drama de Shakespeare.

Més continguts de