Radio Macuto / Banderes que ho tapen tot
Radio Macuto
Fidel Castro encara és viu. I Hugo Chávez, també. Tots dos líders, en menys d'una setmana, han estat virtualment morts gràcies al Twitter. Més ben dit, per culpa seva. N'hi ha hagut prou que ho escrivissin des de comptes creats a noms d'uns falsos Montoro, De Guindos o Oli Rehn perquè la taca d'oli d'una no-notícia s'estengués ràpidament per la xarxa i perquè algun diari digital, amb més pressa per publicar que per contrastar, arribés a difondre que Fidel Castro havia deixat de fumar. Radio Macuto, de sempre, ha estat un mitjà enverinat per fer circular rumors, enraonies i tafaneries de tota mena, en qualsevol àmbit i circumstància. Un macuto , per dir-ho en termes militars, és un sarró, una motxilla, una bossa de material resistent que se sol subjectar a l'espatlla. Macuto també és, però, la ciutat de Veneçuela des d'on, en els últims dotze anys del franquisme, emetia Radio Euskadi - La Voz de la Resistencia Vasca. Aquella emissora, dirigida per un jove Iñaki Anasagasti (també nascut a Veneçuela), era coneguda com La Txalupa o Radio Macuto, sense que ningú sàpiga dir, encara ara, si primer va ser la creació de l'expressió popular que va fer fortuna o el nom de la ràdio de les joventuts nacionalistes basques el 1967.
Amb l'arribada del Twitter, al segle XXI, Radio Macuto ha variat de forma. S'ha sofisticat i ha multiplicat el seu efecte -més instantani i més devastador- però ha continuat escampant falòrnies sense que el receptor pugui tenir la certesa que, allò que diu la piulada en qüestió, va a missa. Al capdavall, el Twitter ha servit perquè Ràdio Macuto hagi tornat a Veneçuela i hagi fet córrer la brama, falsa, que el seu president era mort. Encara no. El llindar entre la broma i les fonts de desinformació cada vegada és més prim.
Banderes que ho tapen tot
No han passat ni cent dies des del 20-N i el Partit Popular ja ha desplegat el catàleg de la seva legislatura. El seu mostrari recentralitzador no enganya ningú. Com a mínim són francs. Fora tanta duplicitat entre administracions, el pacte fiscal te'l pintes a l'oli, menys català a l'escola, encara menys a la justícia, i el corredor ferroviari ben lluny del Mediterrani no fos cas que, econòmicament, encara ens fes més forts. La majoria absoluta els fa actuar sense complexos, no han de canviar gaires cromos i no hi ha setmana que no ens llevem amb un ensurt. Del ministre de Cultura, Educació i Esport, que s'autodefinia com a hooligan , no n'esperàvem gran cosa. Pel mateix Wert hem sabut que la prioritat de la legislatura és multiplicar els esforços perquè a Catalunya es pugui estudiar en llengua espanyola i ningú no es vegi obligat a estudiar en català. De Ruiz-Gallardón, que sempre ha tingut més bona premsa a Barcelona, sí que n'esperàvem un tarannà més obert, comprensiu i tolerant. I, en canvi, que descarti que el coneixement del català sigui un requisit per als jutges i fiscals que treballen aquí és una atzagaiada lingüística de primer ordre. I mentre entre uns i altres ens van escurant el pernil, han sabut distreure'ns amb el joc de banderes de María de los Llanos de Luna. Als de l'Assemblea Nacional Catalana se'ls va acudir penjar una estelada al balcó de l'Ajuntament de Sant Pol i la delegada ha trobat l'excusa perfecta. Està estudiant la manera d'obligar tots els consistoris de Catalunya a penjar la bandera espanyola a l'ajuntament. Assegura que no es tracta d'ideologia sinó de fer complir la llei. D'acord, senyora.
"Sant Pol, quina hora és?" Potser és l'hora de tocar el dos. I no s'ho prengui malament. Tampoc no és per ideologia. És per necessitat.
