Raimon, Carme Riera
Parlem de dos noms que sense cap mena de dubte (l’un com a músic, l’altra com a escriptora) formen part de la plana major de la cultura catalana de les últimes dècades. Som molts els que hem crescut escoltant Veles e vents o llegint Te deix, amor, la mar com a penyora. En qualsevol cas, tant Carme Riera com Raimon, tant Raimon com Carme Riera, són dos dels grans creadors de la nostra cultura recent.
Per això mateix, no deixa de ser paradoxal que s’hagin trobat en situacions tan clarament antagòniques. A Carme Riera se l’ha guardonat amb el Premio Nacional de les lletres espanyoles, fet del qual ens congratulem i pel qual felicitem la protagonista. Se li reconeixen els seus estudis sobre literatura espanyola moderna, però també tota la seva creació de ficció en llengua catalana. És un fet que forma part d’una certa idea de normalitat que fins no fa gaire temps ens pensàvem que es podia donar per feta: que a un escriptor, o a una escriptora, amb nacionalitat espanyola se li reconeguessin els mèrits amb independència de l’idioma que escollís per expressar-se.
En canvi, al cantautor Ramon Pelejero, més conegut com a Raimon, fill de Xàtiva, se li ha discutit severament la possibilitat de ser fill predilecte de la seva ciutat perquè al PP no li ha semblat una bona idea. El troben massa significat políticament, tot i que mai que jo recordi s’ha significat per una opció o per una altra. El PP, de tota manera, sempre mostra una gran suspicàcia a l’hora de reconèixer mèrits a qualsevol persona que no hagi cobrat del partit, cosa que reforça molt els lligams de confiança.
No és el cas, tampoc, de Carme Riera, que no té el més mínim vincle amb cap partit polític però que per algun motiu s’ha convertit en un personatge interessant per a algú com el secretari de Cultura del govern espanyol, José María Lassalle, intel·ligent com ja hem dit altres vegades en aquesta mateixa columna. És una manera d’intentar bastir ponts entre la cultura catalana i l’espanyola, i és que sovint tant Raimon com Carme Riera han reiterat que no són independentistes, ni cap falta que els fa. Però que almenys li donin un reconeixement a Raimon al seu poble, home.
Els millors creadors de la nostra cultura s’han hagut de moure sempre al caprici de la conjuntura política de cada moment. No és casual que simultàniament se li discuteixi a Raimon un reconeixement local mentre se li atorga amb entusiasme a Carme Riera tot un premio nacional. Diguéssim que alguna cosa no va alhora, i no és res que tingui a veure, insistim, amb el valor artístic de cadascun dels personatges.
Ben al contrari, la controvèrsia que hagin pogut generar aquests guardons deu haver suscitat un cert maldecap en cadascun dels nostres protagonistes. Ho va dir Billy Wilder a l’hora de rebre l’Oscar per la seva trajectòria com a cineasta: “Els premis són com les hemorroides: amb l’edat, n’acabes tenint”. I està molt bé tenir-ne, però no a traïció ni a empentes i rodolons. Jo em demano la Pilota d’Or.
