11/12/2014

Rajoy a Catalunya: un guió de ferro

3 min

Pot produir-se un desglaç entre Mariano Rajoy i Artur Mas en els mesos vinents? La situació del PP davant del proper cicle electoral (amb comicis locals i autonòmics previstos per al maig del 2015 i uns de legislatius al novembre) no li ho permet, encara que el president espanyol ho volgués. La raó? Rajoy afronta un escenari polític cada cop més incert i que no li ofereix marge de maniobra per canviar l’actuació a Catalunya, com mostrem a continuació.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

Un mar de turbulències. En primer lloc, les enquestes li són desfavorables. Un 86% de ciutadans confia poc o gens en ell, segons el baròmetre del CIS difós al novembre. Tot i així, el PP manté un 27,5% d’intenció de vot i podria ser la força més votada, cosa que indica que encara és un partit rocós. Aquesta solidesa s’explica perquè -segons El País (22/VI/2013)- seria la formació amb més implantació, pel fet de tenir 900.000 militants (el PSOE en té 400.000) i haver acumulat més poder que cap altra fins ara: té majoria absoluta a les Corts, governa 11 de les 17 comunitats autònomes i només 15 capitals provincials escapen del seu control.

En segon lloc, Podem, la força emergent, conforma un complex “aliat-enemic”. És un “aliat” en la mesura que divideix el vot d’esquerres (i limita així l’ascens del PSOE) i que el “populisme demagògic” que Rajoy atribueix a Pablo Iglesias l’ajuda a mobilitzar els seus seguidors. Però també és un “enemic”, en la mesura que sedueix part de l’electorat popular: una enquesta d’Eldiario.es (23/XI/2014) indica que un 24,7% dels seus potencials votants procediria del PP.

En tercer lloc, C’s i UPyD no han acordat una acció unitària. Això afavoreix el PP perquè les dues sigles perden capacitat d’esdevenir una opció potent i d’erosionar-lo a les urnes, però el perjudica perquè minven les possibilitats futures de tornar a la Moncloa amb un govern de coalició o de minoria amb suport extern de C’s-UPyD.

En quart lloc, tot i que el PP va sentir-se alleujat perquè la seva escissió VOX no va guanyar cap escó a les eleccions europees, té motius per preocupar-se pel seu flanc dretà: el nou rètol va aplegar 244.929 vots. El resultat apunta a una fuita de suports que poden canalitzar eventuals noves opcions o refugiar-se en l’abstenció.

Un rebost ideològic buit. A aquest panorama cal sumar-hi els costos polítics del pragmatisme exhibit per Rajoy des que va arribar a la Moncloa. Primer va adoptar una política econòmica contrària al seu programa (va apujar l’IVA i l’IRPF), cosa que va enutjar una àmplia massa de votants. L’octubre del 2013 va haver d’assumir l’anul·lació de l’anomenada doctrina Parot sobre les condemnes d’etarres dictada pel Tribunal Europeu de Drets Humans d’Estrasburg. Aleshores va topar amb el sector més dur del partit en política antiterrorista, el que va impulsar la creació de VOX. Aquest setembre ha retirat la reforma de la llei de l’avortament i ha provocat frustració entre els anomenats sectors pro vida i la dimissió del ministre Alberto Ruiz-Gallardón.

Per acabar-ho d’adobar, la recuperació econòmica (que seria la gran armilla salvavides) és molt feble i proliferen els escàndols i casos de corrupció. A més, el partit té diversos focs interns encesos, visibles -entre altres aspectes- en l’allunyament de José María Aznar o el retorn al focus públic d’Esperanza Aguirre, que es postula com a candidata a l’alcaldia de Madrid. En síntesi, els malcontentaments interns encara poden créixer.

En aquest context, la coincidència que tant Podem com el PSOE qüestionin l’article 135 de la Constitució relatiu al deute extern ofereix una alenada d’aire a Rajoy. Com que Iglesias el vol derogar i Pedro Sánchez el pretén “corregir” i “reformar”, el president espanyol esdevé el gran garant del seu compliment per als creditors, cosa que pot facilitar-li cops de mà exteriors.

Catalunya, una peça central. Arribats aquí, l’element medul·lar del missatge del PP que resta dempeus des que va iniciar la gran campanya contra el nou Estatut el 2006 és l’oposició al nacionalisme català. Avui Rajoy no pot rectificar un argumentari que reitera des de fa quasi una dècada perquè, senzillament, no li ho perdonarien els barons i perdria més votants: si ara s’apropés a Mas, a ulls dels seus seguidors no seria un president “dialogant” sinó “claudicant”, que és molt diferent.

S’imposa així brandar l’amenaça independentista per estimular l’anada a les urnes d’un electorat cada cop més desmotivat. En conseqüència, Rajoy actualment només pot seguir a Catalunya un guió de ferro de clares línies vermelles: no fer concessions. Cal preparar-se, doncs, per a nous xocs de trens.

stats