Rajoy i la manera com vas triar la teva professió

Fa feliç llegir la notícia que el president espanyol enceta mandat fent el contrari d'allò que havia promès: apujar impostos. Ja tenim la primera coincidència entre Rajoy i Zapatero. També va ser un plaer veure el socialista fent allò que jurava que no faria mai. Però, ¿què hi ha darrere d'aquest goig tèrbol que sentim quan un polític es nega a si mateix?

Una primera resposta, la més òbvia, és reconèixer que sempre és agraït veure amb el cul a l'aire algú poderós. És natural que ens reconforti descobrir que la gent important també és inconsistent. Una segona resposta, menys ingènua, és considerar que dins de cadascú hi viu un sociòpata, una bèstia morbosa que espera la desgràcia col·lectiva, en aquest cas espanyola. Sense negar aquestes dues pulsions, hi ha una tercera explicació que trobo més suggerent. I és que l'activitat política, com el dia a dia de qualsevol de nosaltres, es pot entendre com l'ajust constant entre el pragmatisme i l'idealisme. Els polítics han de seduir els votants desplegant ideals impecables i un cop al poder, esclar, es fa evident que amb maximalismes no es pot gestionar gran cosa. En el teu cas, ¿recordes com vas triar la professió? Va ser una decisió pragmàtica o idealista? Vas decidir arriscar-te? Després te'n vas haver de desdir?

Repassant la pròpia biografia trobarem els moments en què vam prendre decisions transcendents. Què estudiar? On viure? Amb qui aparellar-nos? En aquests moments decisius, el nostre idealisme va lluitar contra el nostre pragmatisme. Alguns cops, la decisió va estar guiada per la prudència i la humilitat. Altres vegades vam gosar apuntar amunt. Bé, doncs, el nostre dilema, el que Rajoy ha resolt apujant impostos, aflora un cop i un altre en l'actualitat. Llegim el diari per saber si van guanyant els idealistes o els pragmàtics, per saber si avui, el món, ens dóna la raó.