Publicitat
Publicitat

Rajoy, suspens en política impositiva

El president Rajoy ha sorprès a tothom amb la pujada d'impostos, ja que es contradiu amb el que el PP havia defensat reiteradament tant abans de conquerir el poder com poc després, en el seu debat d'investidura. Així mateix, la justificació donada no és creïble en la mesura que era altament probable que el dèficit real fos més alt del 6% del PIB anunciat pel govern socialista.

Independentment de la falta de coherència que ens demostra el nou govern central i de la disminució de credibilitat dels polítics que aquest fet suposa per a l'electorat, s'ha d'analitzar si la mesura és encertada o no.

A hores d'ara tothom sap que en política econòmica hi ha dues prioritats bàsiques: aconseguir créixer i disminuir el dèficit per evitar que l'endeutament segueixi augmentant. I tothom sap també que les polítiques per reduir el dèficit mitjançant la reducció de les despeses públiques o de l'augment d'impostos són recessives i no ajuden el creixement, però s'han de fer per no incrementar el deute i per evitar que el país perdi la solvència econòmica. Ara bé, cal saber que la consolidació fiscal per si sola no ens farà sortir de la crisi, sinó que fan falta reformes estructurals que incentivin el creixement. A més, si es creix poc també es pot qüestionar la solvència del país per pagar el seu deute.

Partint de la base que per equilibrar el pressupost no només és necessari reduir despeses, sinó també incrementar els impostos, el que qüestiono és la política impositiva amb què Rajoy ha començat la seva presidència.

En primer lloc, és qüestionable la reintroducció que s'ha fet de la deducció per compra d'habitatge en l'IRPF. Hi ha nombrosos estudis que demostren que la deducció tan sols beneficia els promotors i acaba incrementant el preu dels habitatges. D'altra banda, mentre no hi hagi més facilitat en l'obtenció de crèdit per part dels particulars, el sector immobiliari no revifarà. Amb tot, el més criticable és que la pèrdua d'ingressos que suposa aquesta deducció pot gairebé compensar l'augment aconseguit per la pujada de la tarifa de l'IRPF. És a dir, sense introduir la deducció s'hauria pogut evitar, en part, l'increment de l'impost.

En segon lloc, s'ha justificat l'augment de l'IRPF en lloc d'altres impostos perquè l'IRPF no desincentiva el consum, com sí que podria fer-ho la pujada de l'IVA, i per raons d'equitat. Cal dir, però, que l'augment de l'IRPF també pot no afavorir el consum, ja que els ciutadans veuran disminuir la seva renda disponible, a més que pot desincentivar el treball i l'estalvi en un moment en què necessitem que l'economia creixi.

D'altra banda, pel que fa a l'equitat, els tipus marginals alts dels últims trams tenen efectes nocius sobre les rendes altes, que acaben eludint l'impost, per exemple constituint societats i no pagant com a persones físiques. Al final qui suporta l'impost són les rendes mitjanes provinents del treball. El tipus marginal va creixent a mesura que augmenta la renda, i allà on el salt és més alt és en passar del tram entre 17.707,20 i 33.007,20 euros, en què el tipus és del 30%, al d'entre 33.007,20 i 53.407,20 euros, en què és del 40%.

En tercer lloc, la pujada de l'IRPF no beneficia directament les autonomies encara que hi participin en un 50%, ja que l'increment només afecta la tarifa estatal. A més, les diferències fiscals entre les autonomies per la tarifa autonòmica comencen a ser considerables, la qual cosa pot causar comportaments ineficients que afectin negativament les seves economies, com l'emigració de les rendes més altes cap allà on el tipus sigui més baix.

Catalunya és una de les comunitats autònomes més perjudicades perquè és on els tipus marginals són més alts, ja que arriben al 56%. Pel seu nivell de renda serà una de les que aportarà més a l'Estat per l'increment de l'impost, però el benefici serà per al govern central i, a més a més, pot perdre ingressos si les rendes altes emigren cap a comunitats amb tipus més baixos, com ara Madrid. Així mateix, aquesta major aportació que Catalunya farà a l'Estat per l'augment de l'impost incrementarà el dèficit fiscal, ja excessivament alt.

Espanya ja té una fiscalitat alta sobre el treball i sobre el capital en relació a altres països europeus. En conseqüència, si el govern central volia incrementar els ingressos fiscals tenia altres alternatives, com per exemple apujar l'IVA, que està en un dels tipus més baixos d'Europa. Ho han recomanat organismes internacionals com l'OCDE o l'FMI. Igualment, en el cas de l'IVA es podrien revisar els casos en què s'apliquen els tipus reduïts. Per exemple, algú troba alguna explicació al fet que sobre la televisió digital s'apliqui el tipus reduït del 8%? També es podrien apujar els impostos especials per incentivar l'estalvi energètic i les energies renovables.

Finalment, tampoc és acceptable l'augment del tipus de l'IBI municipal. És una mesura que va contra l'autonomia municipal, pròpia d'un govern que no creu en l'autonomia dels governs subcentrals. Aquest fet provocarà increments impositius indesitjables en municipis que ja havien aprovat augments d'aquest impost per al 2012, en què probablement el govern municipal assumiria tot el cost polític d'aquests increments. En conclusió, segons la meva opinió, la política de Rajoy en matèria impositiva mereix un suspens.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT