Ramon Muntanyola, escriptor i poeta

Peces Històriques Triades Per Josep Maria CasasúsSegurament més poeta que escriptor, però la veritat és que en totes dues vessants va cimejar. [...] Ja en els anys de seminarista havia sobresortit la seva vena poètica. [...] Ànima endins va ser el primer llibre de versos, [...] de forta inspiració verdagueriana. [...] L’estada als Omells fou només de cinc anys, però molt profitosos. Es va intensificar la seva tasca literària, es desvetllà el seu esperit missioner i es va aprofundir encara més el de catalanista militant i la seva fidelitat a la terra. Amb un gran zel pastoral, però també amb ànsies de divulgació de la cultura catalana, va engendrar un full setmanal, La Veu de la Parròquia, en català. El full [...] aviat va cridar l’atenció d’altres rectors que van demanar-lo per a les seves feligresies. Tarragona va acollir bé la idea i en facultà la realització, el 1948. [...] El juliol del 1949 entrava a Tarragona el nou arquebisbe Benjamín de Arriba y Castro, home força carregat de prejudicis contra la cultura i la llengua catalanes. Una de les primeres coses que es va carregar va ser La Veu de la Parròquia, amb el consegüent disgust de Ramon Muntanyola, que amb això reprenia el seu particular calvari, començat dolorosament en altres ocasions. [...] Desapareguda La Veu de la Parròquia el març de 1950, l’hàlit inquiet de mossèn Ramon pensà editar una revista, Ressò, que mantingués viva la flama de la seva catalanitat, tot intentant d’encendre-la a com més gent millor. En van sortir onze números i per tirar-la endavant va cercar i trobar un grup de qualificats col·laboradors. Però la jerarquia eclesiàstica del moment era força contrària a tot això i, mentre Ressò s’expandia fora de les fronteres de l’arquebisbat, especialment a Barcelona, i la popularitat de Muntanyola guanyava graus, totes les publicacions en català van ser convidades pel prelat tarragoní a extingir-se. A més, a mossèn Ramon això va costar-li la remoció de la parròquia dels Omells. Va ser destinat com a capellà adjunt a la Casa d’Exercicis de la Selva del Camp, càrrec que no venia a treure cap a res i que amagava una clara sanció jeràrquica. Era la tardor del 1951. L’exili a la Selva va durar vuit anys llargs. Un perllongat període que, ni de bon tros, va resultar infructuós. El temps va ser aprofitat al màxim, escrivint i predicant. La poesia brollava imparable. Cada poble de les nostres comarques tenia la seva, pobles i ciutats, ermites i paratges eren la seva font d’inspiració fecunda. Moltes d’elles van ser recollides post mortem per Joan M. Pujals en el llibre Llocs i focs [...].