Ramoneta dels esperits
El president Mas va declarar ahir que ell, personalment, assistiria a la mani de la Diada com un sol home, però que no pot fer-ho perquè, en realitat, és diversos homes a la vegada: el ciutadà Artur Mas, el dirigent de CDC, el dirigent de CiU, el beneficiari dels vots d'una majoria de catalans a les últimes eleccions i, last but not least , el president de la Generalitat. D'aquestes múltiples personalitats només n'hi ha una, la de president, que li impedeix acudir a la manifestació. Totes les altres hi estan d'acord, tant en l'esperit com en l'eslògan, fins al punt que Mas va rematar la qüestió amb una asseveració digna d'un guió descartat de Fringe : "Anímicament hi seré, però físicament no hi puc anar".
Subtil i complicada papereta la que posa el president davant dels nassos dels informadors públics, que ni el col·lectiu Contrastant hauria estat capaç de resoldre. A la dificultat de dilucidar quin és el nombre real d'assistents a una manifestació (si el que donen els organitzadors, el que proporcionen les forces d'ordre públic, o bé una cosa mig mig), ara s'hi afegeix la necessitat de fer el recompte de la gent que hi era "anímicament", així com dels càrrecs públics que hi van assistir "a títol personal". Mecatxindena, així no hi ha manera d'aclarir-se: "Han estat tants de milions de persones a la mani, més uns quants centenars a títol personal i quatre que s'hi van apuntar anímicament i que es diuen Mas, Tarradellas, Cambó i Macià". És com aquelles dades que donen els homes del temps a l'estiu, i que distingeixen entre la temperatura de tota la vida i la temperatura de xafogor. Una cosa molt afinada, però que la majoria del personal no acaba d'entendre.
Giulietta dels esperits és una obra mestra de la ficció cinematogràfica que devem a Federico Fellini i que narra la peripècia d'una mestressa de casa que, sospitant que el seu marit l'enganya, recorre a un mèdium perquè siguin les psicofonies les que li diguin que va equivocada i que ella i el seu espòs, al cap i a la fi, encara s'estimen. La relació de Giulietta amb el cafre del seu home s'assembla força a la que manté el govern d'Artur Mas amb el de Mariano Rajoy, amb la diferència que aquí ha aparegut el pare de la damisel·la (un tronant Jordi Pujol) per avisar que ja n'hi ha prou de fer la puta i la Ramoneta. Una imprecació davant de la qual resulten sobreres les escissions de la personalitat, sobretot quan emanen de la màxima autoritat del país.
Som al cap del carrer amb les següents preguntes: la proposta del pacte fiscal (començant pel seu nom, que originalment era el de concert econòmic) no és l'enèsima reencarnació de la puta i la Ramoneta, capaç d'avorrir tant els qui la reben com, sobretot, els qui la proposen? La independència no equivaldria a una proposta de divorci (més dura, però sobretot més higiènica)? Un president de la Generalitat, amb totes les personalitats arrenglerades, podria respondre a les dues preguntes anteriors, sense dividir-se ni consultar els esperits?
