Ràpid! Al carrer! Ràpid!
La meva amiga cambrera ha cridat els companys i també els parroquians per sortir a fora. “Ei, ei, sortim tots! Concentració!” I, dirigint-se a mi, m’ha explicat amb posat greu: “Sortim en solidaritat amb això del Charlie ”. Quan li he preguntat què volia dir, ha aclarit: “Tia, el Charlie. El Charlie de París!”, com si no es pogués creure que no sabés a què es referia. Es referia a l’atemptat a la revista satírica Charlie Hebdo. A fora, a la vorera, s’hi havia improvisat una petita concentració amb xiulets i casseroles. M’ha agafat pel braç: “Si no sortim a demostrar que no tenim por, podran amb nosaltres”. I un cop a fora, ha cridat: “ ¡No tenemos miedo! ¡Ya no tenemos miedo! ” Alguns companys de feina i passavolants han repetit les seves paraules, també en castellà. “ ¡Vuestra ira es nuestra fuerza! ”, ha xisclat també.
Abans de la crisi, perquè la conec des de fa molt de temps, aquesta dona duia aquelles ulleres de pasta amb la marca a la barnilla. D&G o Armani, no ho recordo. No era rica, esclar, però aleshores el que et distingia, el que et feia ser algú diferent, era dur marques. Tothom duia aquestes ulleres i ella també. Ara ja no les duu (de fet ja no les duu ningú) perquè ara estan molt mal vistes i si se les posés semblaria una adotzenada que no consumeix responsablement. Ara en porta unes, tan cares com les altres, fetes amb una fusta especial reciclada de bosc sostenible. O al revés.
La societat de consum, que tot ho fagocita, ha fagocitat, també, la protesta. I per tant l’ha banalitzat i aprimat com banalitza i aprima tot el que se li apropa. La meva amiga protesta amb sinceritat però també amb inconsciència per uns fets que tot just ara s’acaba d’empassar amb la rapidesa habitual i que encara no ha paït. No hi ha temps. Però abraçant aquesta causa per un instant se sent diferent, perquè ara fer això d’alguna manera és tendència. ¿Desitja desar els canvis? Sí? No? No.
