Publicitat
Publicitat

Visca el sistema

Reaccionaris de Catalunya

Llegesc, amb retard, un article publicat al diari El País per l'escriptor Javier Cercas (si no l'han llegit, els recomano vivament el seu llibre Anatomía de un instante , sobre el cop d'estat del 23-F) el 15 de gener, titulat El fracaso de la izquierda en Cataluña . Els articles de Cercas causen una ampul·losa irritació en el senyor Arcadi Espada, i només per això ja compten per endavant amb la meva simpatia. Però això no vol dir que hi hagi de coincidir.

En aquest paper que esmento, l'autor de Soldados de Salamina atribueix l'esfondrament electoral del PSC al que ell considera un fracàs previ: a saber, haver lligat l'ideari de l'esquerra amb el del nacionalisme català, d'acord amb una mena de lògica perversa segons la qual, a Catalunya, només es podria ser nacionalista: nacionalista català o espanyol, però nacionalista. Cercas deplora aquest panorama i veu un contrasentit que existeixin nacionalistes d'esquerres, ja que el nacionalisme és una ideologia essencialment reaccionària (mentre que l'esquerra, se sobreentén, seria progressista per definició). Aquesta contradicció és la que hauria allunyat els electors del PSC, partit al qual Cercas recepta la construcció d'un discurs purament d'esquerres, exempta de continguts nacionalistes d'un signe i de l'altre.

Cosa que segurament estaria molt bé si l'anàlisi no fos, al meu entendre, equivocada. És injust i inexacte presentar el catalanisme com una ideologia reaccionària. La història explica coses, com molt bé diu Cercas, però la història del catalanisme no comença amb la Guerra Civil i els moviments de resistència antifranquista, sinó que ve d'una mica més enrere. I si un es pren la molèstia de recórrer aquesta història (des del darrer terç del segle XIX fins als anys trenta del XX, posem per cas), descobreix que, des de sempre, el catalanisme ha anat de la mà dels sectors més avançats de la política i del pensament sense cap contradicció. Això es pot comprovar als escrits de Valentí Almirall, de Joan Maragall, de Gabriel Alomar i d'Antoni Rovira i Virgili, per mencionar-ne només alguns. Encara més: el catalanisme també ha impregnat moviments directament revolucionaris com l'anarquisme, tal com sabem per la trajectòria del dirigent anarcosindicalista Salvador Seguí (el Noi del Sucre) o pels escrits ideològics del poeta Joan Salvat-Papasseit.

És cert, i obvi, que han existit (i existeixen) catalanistes reaccionaris, però de cap manera es pot sostenir que el catalanisme sigui un moviment reaccionari. Ans al contrari. No només això, sinó que les esquerres -aquí i a Moldàvia, per dir-ho com Cercas- no tan sols no tenen la patent del progressisme, sinó que ben sovint han generat els seus reaccionaris, que no han estat pocs ni inofensius. Ignoro si hi ha o no hi ha manera d'escapar-se del nacionalisme català i de l'espanyol quan un viu a Catalunya. Només sé que cadascú viu al país que tria o que li toca, i aquest, en efecte, és un país amb un conflicte entre dos projectes nacionals.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT