Publicitat
Publicitat

Reagan era keynesià

No hi ha dubte que la recuperació de la crisi econòmica als EUA ha estat decebedora. De fet, he afirmat repetidament que el cicle iniciat l'any 2007 s'ha de considerar més aviat com una depressió, un llarg període de debilitat econòmica i alta desocupació que, com la Gran Depressió de la dècada del 1930, es prolonga en el temps malgrat episodis de creixement econòmic. I els republicans, esclar, intenten aprofitar políticament en benefici propi aquesta situació tan descoratjadora.

Els encanta, en especial, comparar la gestió del president Barack Obama amb la de Ronald Reagan, que, en aquesta fase de la seva presidència, va viure una forta recuperació econòmica. Jo diria que seria més pertinent comparar-la amb la de George W. Bush, que, en aquesta etapa de la seva administració, va haver d'afrontar -a diferència d'Obama- una gran pèrdua de llocs de treball al sector privat. I, tal com explicaré de seguida, la recessió econòmica que va gestionar Reagan va ser molt diferent de l'actual depressió, i molt més fàcil de resoldre. De tota manera, la comparació entre Reagan i Obama és reveladora en alguns aspectes. Així doncs, donem una ullada a aquesta comparació, d'acord?

La veritat és que almenys en un tema, la despesa pública, hi ha una gran diferència entre totes dues presidències, perquè la despesa pública total -després d'aplicar-hi l'ajust per inflació- i la població van créixer molt més de pressa en una administració que en l'altra. Em sembla especialment instructiu analitzar els nivells de despesa assolits durant tres anys de cadascuna de les dues administracions -és a dir, en el primer trimestre del 1984 en el cas de Reagan, i en el primer trimestre del 2012 en el d'Obama- en comparació amb els quatre anys anteriors, que en tots dos casos corresponen més o menys a l'inici d'una crisi econòmica. Durant el mandat d'un dels presidents la despesa pública real per càpita va ser un 14,4% més alta que la dels quatre anys anteriors; en el cas de l'altre president, el percentatge va ser menys de la meitat, només un 6,4%.

D'acord, a hores d'ara molts lectors probablement ja han descobert on vull anar a parar: el que va gastar més va ser Reagan, no Obama. Tot i que hi va haver un breu repunt de la despesa pública a principis de l'administració Obama -sobretot per a programes d'ajuda urgent, com el subsidi d'atur i cupons per a aliments-, aquest repunt ja fa molt temps que es va acabar. En realitat, en aquests moments la despesa pública baixa ràpidament, fins a tal punt que l'any passat la despesa real per càpita va caure a una velocitat mai vista des de la desmobilització posterior a la guerra de Corea.

Per què la despesa pública va ser molt més elevada en època de Reagan que en la crisi actual? El "keynesianisme militar" -el gran rearmament de Reagan- hi va tenir un paper important. Però la gran diferència va ser la despesa real per càpita en l'àmbit estatal i local, que va seguir pujant amb Reagan, però que ara s'ha reduït considerablement.

I això, al seu torn, reflecteix un entorn polític que ha canviat. D'una banda, els estats i els governs locals es beneficiaven del programa de coparticipació federal ( revenue sharing ), una ajuda automàtica del govern federal que al final Reagan va suprimir, però quan ja havia passat la crisi. I, més important encara: en la dècada del 1980, el dogma antiimpostos no tenia tanta força com en l'actualitat i, per tant, els governs estatals i locals estaven molt més disposats que ara a cobrir el dèficit amb pujades temporals d'impostos, amb la qual cosa evitaven retallades massa dràstiques de la despesa.

En resum, si voleu un exemple de govern que respon a una conjuntura econòmica difícil amb les polítiques d' impostos i despesa que els conservadors sempre denuncien, us heu de fixar en l'era Reagan, no en els anys d'Obama.

Així doncs, ¿la recuperació econòmica de l'era Reagan demostra la superioritat de l'economia keynesiana? No exactament. Perquè, com he dit abans, la veritat és que la crisi de la dècada del 1980 -causada més o menys deliberadament per la Reserva Federal com una estratègia per reduir la inflació- era molt diferent de l'actual depressió, ocasionada pels excessos del sector privat, sobretot pel creixement del deute de les famílies durant els anys de Bush. La crisi de Reagan es podia aturar de pressa, i això és el que va fer la Reserva Federal quan va decidir abaixar els tipus d'interès, cosa que va desencadenar unboom gegant de la construcció. Aquesta opció ara no és possible perquè els tipus d'interès ja s'acosten a zero.

Com han assenyalat molts economistes, els Estats Units constitueixen actualment un cas clàssic de deflació del deute: a tot el país, la gent intenta pagar el que deu retallant les despeses, però així el que fan és generar una depressió que no fa sinó empitjorar els seus problemes d'endeutament. Aquesta és exactament la mena de situació en què la despesa pública hauria de créixer temporalment per compensar la caiguda de la despesa privada i, així, donar al sector privat el temps necessari per recuperar-se econòmicament. Però això no passa.

La conclusió és, doncs, que estaríem molt millor si estiguéssim aplicant el keynesianisme a l'estil de Reagan. Per molt que el vell president prediqués l'aprimament de l'estat, en la pràctica va ser el responsable d'un gran creixement de la despesa, i en aquests moments això és exactament el que necessiten els Estats Units.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT