Publicitat
Publicitat

Realitat i realisme

Té lloc actualment al MNAC una interessant exposició feta per donar a conèixer d'una manera crítica i comparada la pintura realista catalana. Segons els historiadors, l'anomenat realisme és l'intent de bandejar l'anomenat romanticisme . El romanticisme, tan literari de vegades, amant de les boires subjectives i dels episodis de la història, és negat pels realistes per tal d'imposar la presència de la realitat. Aquest afany per pintar la realitat s'emmiralla, a Catalunya, en la pintura francesa, sobretot en Courbet. Per això l'exposició mostra, a més dels realistes catalans, com ara Martí Alsina, Simó Gómez, Antoni Caba, etc., algunes pintures de Courbet que els fan de contrapunt. Si bé els realistes catalans estan plens d'interès, i és lloable que se'ls revisi, comparats amb Courbet semblen una mica mancats del que fa que una obra d'art sigui altament important: la intenció intel·lectual. Per això he dit que aquesta era una exposició crítica: no amaga les coses tal com són.

L'exposició no només mostra els realistes catalans amb aquest contrapunt bàsicament de Courbet, sinó que, potser massa tímidament, dóna unes pistes d'un realisme anterior, com per indicar que el realisme no és pas una novetat absoluta nascuda del no-res. És per això que hi podem veure un parell de pintures de Velázquez i una de Murillo, que estableix un diàleg amb el nen que sembla que s'escapa d'un marc pintat, obra de Pere Borrell. Aquestes pistes de realismes anteriors inclouen uns gravats preciosos de Rembrandt que fan enyorar la presència d'alguna de les seves meravelloses pintures.

Hi ha una cosa que sorprèn en aquesta tria de pintura realista que s'exposa, i és la sèrie de persones que dormen o descansen. Tant en els francesos, Courbet, Carolus-Duran, com en els catalans. Sembla com si pintar homes i dones dormint tingués un valor de realisme afegit. Com si els cossos, buidats d'ànima i tarannà, tinguessin més realitat física. ¿O potser aquests realistes ens volen indicar que hi ha una altra realitat, vivent en un cervell adormit, en els somnis?

Per mi, la millor sala de l'exposició al MNAC és l'última. Mostra com la realitat té una presència potent en la pintura catalana contemporània. Comparar la pintura d'Antoni Tàpies amb Courbet, amb Ribera i amb Martí Alsina és una opció agosarada i fèrtil, que dóna un gran valor a tota l'exposició i fa entendre altres comparacions en les sales anteriors que, no per tímides, deixen de ser-hi. De la comparació de Matèria en forma d'aixella, de Tàpies, amb Martiri de sant Bartomeu, de Ribera, Tàpies en surt reforçat, però Ribera en surt essencialitzat, net d'anècdotes. En forma de cadira comparada amb La migdiada, de Martí Alsina, convoca per absentia tots els cossos cansats del món. Esfinx , de Tàpies, enriqueix amb un sentit nou Jo, la bella irlandesa, de Courbet. I Cames ens remet a L'origen del món , de Courbet, que és llàstima que només puguem veure fotografiada. No es perdin l'exposició ni el magnífic catàleg.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT