Rebel·lió a les aules
Si es volen fer passar per moderns, defensin la tecnologia. A qualsevol preu, a qualsevol lloc i sota qualsevol circumstància. Qualsevol projecte necessita tenir pinta de tecnològic per semblar coherent, fins al punt que el més important no és ser la dona del Cèsar sinó semblar-ho. Aquesta demagògia imparable va servir per implementar el ja tristament projecte EduCat 1x1 d'introducció d'ordinadors a les aules.
Fa uns mesos vam ser bombardejats per l'anterior conseller d'Educació, sense que vingués al cas, amb una idea força que no es podia rebatre: calia que els nens abandonessin els llibres de text i es posessin a estudiar totes les matèries en un ordinador. El més sorprenent no va ser la creació d'una necessitat que ningú creia que era prioritària, sinó la velocitat en la implementació i la falta absoluta de consens. Era igual que les aules no estiguessin preparades per a una connectivitat molt més exigent a la xarxa, i que gairebé cap aula de Catalunya tingués una ADSL suficientment robusta per aguantar la nova necessitat de trànsit. Era igual que els professors no haguessin rebut encara cap formació, ni sabessin com afrontar aquest nou repte. Era absolutament indiferent que els continguts que hi havia disponibles aleshores per llegir als ordinadors fossin acadèmicament molt pitjors que els que hi havia en paper, i que la qualitat d'aquests primers arxius fos, en alguns casos, sospitosa, amb errades i simplificacions escandaloses. I tampoc no semblava importar a gaire gent que es comencés el curs sense que estigués a punt cap sistema raonable de compra i adquisició d'aquests nous llibres de text en format electrònic. Ah, i no semblava gaire important que això costés molts milions d'euros de tots nosaltres, i que el compromís que s'adquiria per a futurs cursos era directament inassumible, tenint en compte les conegudes circumstàncies de crisi econòmica (que ja aleshores no eren precisament un secret per a ningú).
El resultat ja se'l poden imaginar: caos absolut, ordinadors que no compleixen la seva funció i han de ser substituïts a cuita corrents pels llibres de sempre, pares enfadats que han hagut de subvencionar la meitat d'un ordinador que no utilitzen, professors amb un estrès afegit per una implementació precipitada i pèrdues milionàries al sector editorial, a qui s'ha fet passar per un procés desordenat i inútil. La pregunta és inevitable: com es va permetre que s'arribés tan lluny?
I la resposta és ben senzilla: perquè era prioritari ensenyar un trofeu polític, fer-ho ràpidament abans d'acabar la legislatura per obtenir-ne un rèdit electoral i implementar-ho de qualsevol manera i a qualsevol preu. Com és que aquest gran fiasco va tenir tan poques crítiques en el seu moment? També és molt senzill: per amagar el fracàs de la iniciativa, la conselleria s'escudava sempre darrere de la tecnologia. Davant del caos, es posava la paraula ordinador . Davant del malestar de tot el sector, el concepte modernitat . Amb la coartada tecnològica, es va amagar el bunyol fins on es va poder, és a dir, fins a les eleccions.
Amb el nou govern, la veritat ha aparegut nítida sobre la taula: ni les aules estaven preparades, ni els mestres suficientment formats, ni era el moment de fer-ho, ni hi havia diners suficients. La nova consellera d'Ensenyament, Irene Rigau, ha pres una decisió valenta i raonable, l'única que es podia prendre: avortar el pla. Ho ha fet amb valentia i reconeixent que ho hauria fet igualment si no hi arriba a haver crisi econòmica, és a dir, sense la fàcil excusa de la crisi.
Ningú dubta que cal fer els llibres de text més assequibles, que la digitalització és sana i necessària i que ajudarà a fer més fàcil i més assequible el coneixement per a tothom. Però per respecte als mestres i a la societat, aquest procés s'ha de dur a terme de manera ordenada, consensuada i intel·ligent. Aprenguem la lliçó: que no ens tornin a enredar mai més en nom de la tecnologia. No perdem el sentit crític per un vulgar ordinador.
