Publicitat
Publicitat

Visca el sistema

A Rebollar de la Mata

Las Autonosuyas és una deliciosa pel·lícula espanyola dirigida l'any 1983 per Rafael Gil. Per al lector desmemoriat, recordarem que Gil va ser un dels cineastes més prolífics i conspicus del franquisme, autor de títols d'inesborrable memòria com ara Un adulterio decente , Sor Intrépida , Currito de la Cruz , El mejor alcalde, el rey o Novios de la muerte , així com -ja en època democràtica- de La boda del señor cura o Las alegres chicas de Colsada , entre altres. Aquestes últimes ja formen part del segment de la seva filmografia que té com a guionista de referència el valencià Fernando Vizcaíno Casas, autor de bestsellers tan celebrats durant la Transició com ara !Viva Franco! (con perdón) , Mis episodios nacionales , Los rojos ganaron la guerra o la mateixa Las Autonosuyas . Com resulta fàcil d'inferir a partir d'aquesta (molt resumida) llista de títols, Gil i Vizcaíno Casas formaven un tàndem imbatible.

En to de farsa, l'acció de Las Autonosuyas se situa al poble -imaginari- de Rebollar de la Mata, que de cop i volta es troba convertit en la capital d'una -també imaginària- Comunidad Autónoma Serrana. Els alcaldes de la zona es posen molt contents perquè se'ls presenta una oportunitat insospitada de posar-se les bótes amb sous fabulosos, dietes estupendes, cotxes oficials i tota mena de prebendes. L'alcalde de Rebollar, eufòric en el seu nou càrrec de president de la Comunitat, fa proclamar el farfullo , dialecte propi de la regió, com a llengua oficial. Alfredo Landa, José Bódalo, Ismael Merlo i Antonio Garisa formaven part del repartiment, certament estel·lar, del film.

Gil i Vizcaíno Casas podien ser, si volem, un parell de carcamals recalcitrants (d'aquella mena de carcamals transparents i gairebé naïf que eren freqüents en el postfranquisme immediat, no com els hipòcrites i recargolats neofatxes que supura l'Espanya actual), però no anaven gens desencaminats en la seva paròdia. Al contrari, la van encertar de ple: cada vegada estic més convençut que, per tal d'entendre bé la política espanyola d'avui, ens caldrà fer-nos addictes a Cine de barrio . Trenta anys més tard, si en una cosa estan d'acord nacionalistes espanyols i nacionalistes catalans és en la conclusió que el sistema autonòmic és una rèmora apedaçada i inútil, que tan sols serveix per carregar-hi els neulers de la despesa pública incontrolada (tot i que, en rigor, aquesta llufa correspon a l'Estat) i que naturalment mai no serà suficient per satisfer les insaciables exigències de catalans i bascos en matèria d'autogovern, que era el que es tractava de sufocar. Pel que fa a les llengües cooficials, i especialment pel que fa al català, el grau de "respecte i protecció" que sobre el paper els garanteix la Constitució efectivament no han anat mai gaire més enllà del que pogués gaudir el farfullo de la historieta de Vizcaíno Casas. Ens hem passat trenta anys vivint a Rebollar de la Mata, i fins i tot a Aznar li sembla que així no anem enlloc: alguna cosa haurem de fer-hi, no ho troben?

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT