Publicitat
Publicitat

Receptes aparents

Les mesures del consell de ministres del 19 d'agost tornen a carregar l'ajust sobre la despesa sanitària i, més en concret, sobre els preus dels medicaments. Tot i que algunes mesures apunten en la línia correcta, l'ajust parteix d'un diagnòstic equivocat sobre els preus i, sobretot, li falta concreció per a l'aplicació de mesures de finançament selectiu basades en la relació cost/efectivitat -el cost per any de vida ajustat per qualitat de vida (AVAC)-. Res fa pensar que sigui creïble el proclamat estalvi de 2.400 milions només amb les mesures que afecten novament els preus.

Espanya destina l'1,8% del PIB a comprar medicaments i és el quart país de la UE-15 en despesa farmacèutica, mentre que en despesa sanitària és el tercer per la cua. Gastem bastant en medicaments no pas perquè siguin cars sinó perquè en consumim molts. En els darrers sis anys, el nombre de receptes per persona ha augmentat més d'un 20% mentre que el preu real ha caigut un 10%. Fins avui gairebé tots els nous medicaments són finançats pel sistema públic, al marge de la seva eficàcia i cost/efectivitat. Països com el Regne Unit, Alemanya o Suècia revisen amb transparència i criteris científics tant la millora d'eficàcia que aporta cada medicament com el seu cost per AVAC i prioritzen finançar només els que tenen més valor terapèutic i un cost per AVAC que es puguin permetre pagar.

Les mesures del consell de ministres concreten novament canvis de poc abast que collen encara més els preus. Receptar per principi actiu és una mesura més estètica que efectiva. Tant és així que la mesura ja preveu que en el cas dels medicaments de marca encara protegits per una patent vigent, no hi haurà aquesta obligatorietat. El que és important és que des del primer dia que hi ha medicaments equivalents i amb preus diferents, sense cap retard sospitosament discrecional, la farmàcia hagi de dispensar sempre el de preu més baix. En la substitució pel medicament de menor preu convé respectar les normes de la competència amb més rigor que fins ara. Primer, seria convenient que el laboratori amb el fàrmac de menor preu acrediti capacitat de subministrament d'una quota mínima del mercat a fi d'evitar polítiques de preus anticompetitives. I, segon, si la marca té un preu igual al genèric més barat no se l'ha de discriminar i cal que el pacient pugui triar la marca. El que compta és el preu, no que sigui un genèric.

Una millor alternativa hauria estat suprimir ja d'una vegada per totes l'obsolet sistema de preus de referència i deixar la substitució obligatòria a la farmàcia pel medicament més barat. Amb aquest sistema, si el pacient prefereix un genèric o una marca més cares, paga la diferència i se l'emporta. Això permetria que les marques mantinguessin un preu lleugerament més elevat, de manera que molts genèrics podrien mantenir el seu avantatge competitiu basat en el preu respecte de les marques.

L'avaluació independent de les mesures adoptades en anys recents mostra que la capacitat de reduir la despesa farmacèutica pressionant a la baixa els preus és de curta durada i quasi inefectiva a mitjà termini. Gràcies a la falta de coresponsabilitat en el cost tant per part de la majoria de pacients com de metges, i a la pressió comercial dels laboratoris, les reduccions de preus es veuen compensades ràpidament en un sol any perquè augmenta el nombre de receptes per persona! Res fa pensar que aquesta vegada les coses hagin de ser diferents si no es canvia de manera de fer.

Tres són els principals punts febles de les mesures d'aquest agost i que sense retard requereixen un abordatge menys improvisat i més basat en el coneixement. Primer, l'adopció de mesures de gestió que afectin prescriptors, i també pacients, dirigides a racionalitzar la quantitat, qualitat i adequació de la prescripció. Segon, la creació d'una institució i un procediment independents, a l'estil del NICE anglès, que de manera transparent faci recomanacions sobre medicaments i tecnologies basades en el coneixement científic i en la relació cost/efectivitat. I, tercer, revisar l'actual sistema de retribució de les oficines de farmàcia basat en el valor de les vendes substituint-lo per un de més relacionat amb els costos de dispensació de farmàcies.

La necessària credibilitat de l'ajust pressupostari no depèn de les mesures concretades sinó de la de més abast i que menys s'ha concretat fins ara, el finançament selectiu. Invertir en l'avaluació de l'eficàcia comparada i el cost per AVAC de les innovacions és la manera més efectiva de garantir la solvència futura del sistema sanitari públic.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT