Reconeixement
De l’11 de setembre del 2012 a l’11 de setembre del 2015 Catalunya ha viscut quatre grans manifestacions que han mobilitzat centenars de milers de persones. Cinc, si comptem la consulta del 9-N. I encara s’hi pot afegir la del 2010, contra la sentència del Constitucional. No hi ha precedent a Europa des de la postguerra d’un seguit tan continuat de manifestacions d’aquesta dimensió al voltant d’una mateixa reivindicació. Això seria suficient per entendre l’arrelament de la idea de l’estat propi en la societat catalana. No és un atac de rauxa. És una reivindicació política molt estesa en el teixit social. Per la diversitat del grup, és susceptible de certa volatilitat i està exposada a “les reaccions termostàtiques”, en expressió de Lluís Orriols, en funció de les conjuntures. En tot cas, ha demostrat sobradament que avui és de bon tros el projecte polític amb més suport a Catalunya.
Aquests dies, mentre des del govern espanyol i diversos mitjans de comunicació s’insisteix en tot tipus d’amenaces i de paisatges apocalíptics per espantar el personal, abunden les veus, amb més o menys autoritat o predicament social, que insisteixen en les apel·lacions al diàleg i a la negociació. Esperem que passi el 27-S, esperem fins i tot les eleccions espanyoles, però després s’ha de parlar. Immediatament afegeixen: dins del marc de la legalitat i de les regles del joc.
Quin diàleg hi pot haver si a una de les parts se li adverteix que ha de deixar les seves reivindicacions a casa, perquè la independència no entra en les previsions constitucionals? Són centenars de milers de persones, al voltant del 45 per cent de la població, segons les enquestes, i se’ls nega el reconeixement. Si voleu que parlem, renuncieu abans de començar a negociar. És com si l’independentisme exigís com a condició prèvia que l’altra part renunciés a la unitat d’Espanya.
Sense acceptar els independentistes tal com són i sense assumir que Catalunya no és un braç o un ronyó d’un subjecte polític superior sinó que és subjecte en ella mateixa, no hi ha sortida dialogada. Només hi ha la llei del més fort. Tot pacte requereix el reconeixement mutu dels negociadors.
