Publicitat
Publicitat

Recuperació i enlairament

No tan sols hem superat la crisi, sinó que l’any que ve serà collonut, amb perdó de la paraula. No ho dic jo, sinó el president d’Espanya, que se suposa que sap què diu sobre aquestes coses. Només cal que la conjuntura internacional sigui una mica favorable i lligarem els gossos amb llonganisses. I què vol dir que la conjuntura internacional sigui una mica favorable? Ah, misteri. Però el president d’Espanya, com hem dit abans, se suposa que sap el que diu.

Que la conjuntura internacional sigui una mica favorable deu voler dir, suposem, que el deute espanyol entri als mercats i que no sigui un llastre irresoluble. Deu voler dir també que les grans entitats creditícies concedeixin alguna treva a Espanya. Deu voler dir que els joves universitaris espanyols no hagin de sortir a l’estranger a buscar feina del que sigui perquè aquí no en troben de cap casta. Deu voler dir que Espanya no sigui un país amb cinc milions d’aturats i subsumit en una espiral de corrupció que fa venir basques a tots els analistes internacionals. Deu voler dir que Espanya sigui un país que generi confiança econòmica i que atregui inversions internacionals, en lloc de generar deslocalitzacions dia sí i dia també. Deu voler dir que Espanya no segueixi essent un focus de desequilibri greu per a la UE.

Sí, una conjuntura internacional una mica favorable deu estar feta de totes aquestes coses. Si el president d’Espanya les veu, aleshores l’hem de felicitar, perquè alguns no hem ni ensumat cap d’aquests símptomes. Per a la conjuntura internacional, Espanya segueix essent una baluerna enorme, ingovernada i ingovernable, que només causa maldecaps a tothom que hi té algun tipus de relació. I que, per si tot això no fos prou, té problemes greus pel que fa a la seva situació política, començant per la susdita corrupció i continuant per Catalunya, uns problemes que Rajoy i el seu govern negligeixen com si fossin anècdotes que han de caure com fruites madures, quan són qüestions que interessen, preocupen i condicionen justament la conjuntura internacional.

Rajoy és un president que s’ha especialitzat en una negació contumaç i sostinguda de la realitat. Li és igual el que succeeixi: ell es troba obligat a donar bones notícies i les dóna, impertèrrit davant del que sap tothom i és profecia: que Espanya es troba dins un desgavell financer, polític i institucional com no es recordava d’ençà de l’autarquia franquista. Potser es tracta d’això, que qualsevol temps passat va ser millor. I que, refractaris a qualsevol tomb del discurs que els pugui posar en entredit, al PP han decidit tirar de la frase de Lluís XV: “Après moi, le déluge ”. Això sí: és despotisme, però ni tan sols és il·lustrat. Només són les mentides d’un triler que es fa trampes al solitari. Recuperació i enlairament, diu Don Mariano. Que surti a explicar-ho al carrer, com quan treia meses petitòries contra l’Estatut. Es tracta d’un govern en permanent estat d’autodemolició; prescindim-ne ja. Quan tot s’acabi, només serà un record pèssim.

Més continguts de