Publicitat
Publicitat

Reflexions entorn de la Diada

No ha arribat encara la Diada Nacional de Catalunya d'enguany, però tot sembla indicar que es podrà qualificar d'històrica. Una diada en la qual més que mai es demanarà la restitució de la sobirania de Catalunya com a país. Dic restitució perquè Catalunya ja la va tenir, però malauradament un 11 de setembre la va perdre del tot.

Els catalans dimarts vinent demanarem més sobirania per a Catalunya. Per a molts aquesta sobirania ha de ser plena. El clam serà, per tant, d'independència. Altres potser només sortiran al carrer per demanar sobirania fiscal, que implicaria la consecució del pacte fiscal, tal com l'han formulat el govern i el Parlament de Catalunya.

Aquest fet es dóna en un context de profunda crisi econòmica i d'una delicada situació financera de la Generalitat, cosa que l'ha obligat a demanar recursos a l'Estat del fons creat per atendre les demandes de les autonomies que tinguin problemes financers. N'hi ha que ho veuen com una humiliació de la Generalitat o com un senyal que Catalunya, primer motor econòmic de l'Estat i un dels denominats quatre motors d'Europa, s'ha empobrit, i ja no és la d'abans. Altres diuen que Catalunya pot anar tirant només amb l'ajut de l'Estat, i que tot això és incompatible amb les esmentades demandes ciutadanes de més sobirania. Alguns volen fer veure que la Catalunya que diu que dóna i aporta en excés a la resta de l'Estat, ara només demana.

Davant aquests plantejaments, cal fer algunes reflexions. En primer lloc, ha de quedar clar que Catalunya no demana res que no sigui seu. No demana recursos que no li pertanyen, que no s'hagin generat amb l'activitat de l'economia catalana. Recordem que tenim un sistema tributari que centralitza completament la recaptació impositiva dels grans impostos, i això fa que l'Estat apliqui el principi de caixa única, i li costi reconèixer que els ingressos tributaris tenen un origen territorial, malgrat que la eneralitat participi parcialment en aquests ingressos.

Recordem també que dels ingressos impositius generats per l'economia catalana i pagats a l'Estat, cada any més de 16.000 milions d'euros no retornen a Catalunya. Doncs bé, el govern de Catalunya només demana una part d'aquests ingressos tributaris generats a Catalunya. D'això alguns en diuen rescat , però fixem-nos que és molt diferent del rescat que pot demanar Espanya a la UE. Catalunya demana diners que ella mateixa ha generat. Espanya demana diners que altres estats han generat, que no són seus. La ironia és que Catalunya hagi de demanar manllevats els diners que surten del seu territori i que se li exigeixin condicions per poder-los obtenir. La petició de pacte fiscal i d'hisenda pròpia pretén solucionar aquestes incongruències. Per tant, la petició de recursos que ha fet el govern de Catalunya a l'Estat per resoldre els seus problemes de liquiditat no és incompatible amb la petició de pacte fiscal, sinó que justifica encara més la necessitat de tenir una hisenda pròpia.

Una segona reflexió és que no veig incoherent demanar el pacte fiscal i la independència de Catalunya alhora. Alguns diuen que el pacte fiscal pot ser un fre per a la consecució de la independència, perquè frenaria el creixement de les posicions sobiranistes dels últims temps. Hem de tenir en compte que la independència és un procés complex, que no s'aconsegueix d'avui per demà: caldrà un període transitori. Per això mateix, tenir una hisenda pròpia, que és el que significa el pacte fiscal d'acord amb la voluntat de la majoria del Parlament de Catalunya, és imprescindible per poder tirar endavant un procés d'independència. És el primer esglaó que cal pujar o la primera estació, com alguns s'hi refereixen, cap a la independència. També cal dir que el camí cap a la independència s'havia de començar amb el pacte fiscal perquè la majoria dels ciutadans de Catalunya hi donen suport, després de conscienciar-se que és l'única solució a l'espoli fiscal per part de l'Estat espanyol.

S'havia de començar per aquí i celebro que el Govern es plantegi la hisenda pròpia com un objectiu irrenunciable, que cal aconseguir o bé amb l'acord del govern espanyol o bé únicament amb la força democràtica i legítima del Parlament.

Una última reflexió és sobre la tasca que caldrà fer després de la propera Diada. Caldrà veure si cada vegada hi ha una majoria més gran de ciutadans que apostin per la independència. En aquest cas, també cal esperar que la majoria de les forces polítiques del Parlament responguin a aquesta demanda ciutadana igual com han sabut fer amb la demanda de pacte fiscal. El camí serà llarg i gens fàcil. L'Estat hi posarà moltes traves i contraatacarà amb falsos arguments, sembrant la por i la confusió entre els ciutadans. Per això s'haurà d'estar preparats. Primer, de cara endins, informant bé els ciutadans del que implica el procés de secessió. Segon, de cara enfora, conscienciant la comunitat internacional de les raons que porten a Catalunya a voler restituir la seva sobirania com a estat. En aquest sentit, la manifestació de la Diada, si és multitudinària, serà una ocasió per dir al món que tenim una llarga història, que som una nació mil·lenària i que tenim moltes raons, no només econòmiques, per demanar la secessió d'Espanya.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT