Refundació i malenconia
1 . PROCÉS. Si fundar és donar principi o naixença a una cosa que ha de durar, refundar és donar un nou impuls i fer les reparacions necessàries per poder superar el deteriorament del pas del temps i adaptar-se a un marc diferent. CDC es refunda.
De fet, ja havia fet un primer i discret intent quan Artur Mas, ungit per Pujol, va incorporar a l’ideari convergent dos elements nous: el liberalisme, en un partit de cultura conservadora i socialcristiana (sota l’advocació de sant Pancraç), i la independència, que no estava en la tradició del nacionalisme conservador. Quan es va posar punt final al pujolisme, Convergència, des de l’oposició i amb Pujol en retirada, va superar amb èxit els set anys de travessia del desert, i el 2010 va tornar al poder amb 62 escons. Tot va canviar el 2012, quan Artur Mas, després de la gran manifestació independentista de l’11 de setembre, va decidir erigir-se en Moisès camí de la terra promesa. La psicologia del lideratge polític és una disciplina complicada.
Es poden fer moltes especulacions sobre fins a quin punt a Artur Mas li va pesar la necessitat de matar el pare. La successió legitimada en l’autoritat de l’antecessor sempre deixa ferides. En tot cas, allà va començar la davallada de Convergència, sota el lideratge d’un Mas que va entrar en una fugida endavant que culminaria amb la seva renúncia després del 27-S. Si va ser rar jugar-s’ho tot a unes eleccions, el 2012, en què el partit genuí de les classes mitjanes catalanes va pagar les brutals retallades fetes amb el suport del PP, l’aposta a la desesperada per la llista única, per tenir atrapada Esquerra, tampoc va sortir rodona. Enmig de tot això, la confessió de Pujol, que va fer emergir la realitat d’una hegemonia clientelar i corrupta, va acabar de liquidar el vell partit. A CDC li ha passat com al PSC, el seu món era una altre món: el pujolisme. I quan a Catalunya s’ha obert un nou escenari, ha perdut funcionalitat.
2 . REFUNDACIÓ. L’èxit d’una refundació passa pel reconeixement de la realitat. I els primers senyals obren molts interrogants. Artur Mas, en ple dol per la pèrdua del poder, ha volgut deixar senyal de la seva autoritat erigint-se en l’arquitecte del trànsit. Però la militància li ha dit que el seu temps ha passat, que els mètodes d’ahir poden servir per resistir temporalment però no per avançar, i amb una rebel·lió inesperada li han tirat per terra les seves propostes de nom per al partit, li han forçat un canvi d’ideari i li han discutit els càrrecs i el model de direcció.
Malgrat aquests senyals de vitalitat, les primeres decisions fan dubtar de si hi ha una consciència clara del nou escenari. Partit Demòcrata Català és el nom escollit. Deixant de banda la manca manifesta d’originalitat, demòcrates haurien de ser-ho tots, i catalans, també. De manera que el nom delata una voluntat d’atrapar espai que no deixa d’expressar una certa nostàlgia del model partit-moviment que era el pujolisme, i que encaixa malament en un marc multipartidista. Abandonant eufemismes com “plenitud nacional” o “sobiranisme”, els militants s’han decantat per la independència i la república com a signes d’identitat. Dos principis inequívocament rupturistes que generen interrogants en amplis espais del catalanisme conservador, territori propi de la vella Convergència. Independència i república han sigut els signes d’identitat d’Esquerra Republicana. Com ho hem d’entendre? ¿És el somni d’un nou bipartidisme dreta-esquerra (PDC i ERC) en el marc de la hipotètica Catalunya independent? ¿És la fantasia d’una convergència a mitjà termini amb Esquerra Republicana, que deixaria a la dreta tant o més espai lliure que el que ha quedat a l’esquerra? ¿O simplement és la psicopatologia del conflicte veïnal, que converteix el més proper en el principal enemic? Posem-nos prosaics: el primer objectiu de la refundació de Convergència és la lluita contra Esquerra Republicana per l’hegemonia en l’espai sobiranista.
