Regatejar té gràcia si estàs de vacances

Si fas turisme i dediques una tarda a comprar algun regalet en un mercat on l'emoció és trobar un bon preu, té la seva gràcia. És la incertesa absoluta, saps que el preu que et diuen és de mentida, que tu l'has de rebaixar al màxim, que l'altre es farà l'ofès i que us trobareu al mig. I que mai sabràs del tot si podries haver negociat millor. Però és només un regalet, i no et ve d'aquí.

Catalunya ha d'anar sovint a Madrid a regatejar o a veure regatejats els drets o els pressupostos. La consellera Rigau, per exemple, acabarà demanant el doble d'oposicions de les que li han recorregut, qui sap si per garantir que almenys li acabin deixant fer les mínimes. Les mateixes coses les hem d'anar a demanar tantes vegades i omplen tants titulars que consoliden la imatge que tot el dia estem pidolant.

Això és poc seriós, i molt cansat. Això no pot ser un mercat. Això ens fa gastar energies. Perpetua uns rols fatigants que ens impedeixen ser tan exigents com caldria amb el nostre govern. Sempre hi ha un obstacle afegit, sempre tenim la certesa que ens han donat menys i alhora hem de sentir que ens han donat massa i a sobre no tenim criteris objectivables perquè la confusió és total: diners ja aprovats tornen a ser discutits, les xifres no quadren. I consoliden un model tens, el de les comparacions, la queixa. El regateig una tarda de vacances distreu, però com a mètode deprimeix.