26/05/2015

Relats de conversió

4 min

He parlat molts cops de Mark Lilla a les pàgines de l’ARA. Lilla és professor d’humanitats a la Universitat de Colúmbia i un dels intel·lectuals més importants dels Estats Units. Centrat en l’estudi de la secularització d’Europa i la religió moderna -especialment la teologia política-, Lilla és segurament un dels millors experts en història europea, sobretot francesa, que existeix avui. Amb permís del nostre col·lega i amic David Bell, a Princeton. Lilla va culminar la seva erudició en història intel·lectual de la religió i la secularització quan va publicar el 2008 The Stillborn God, traduït a l’espanyol per Debate el 2010 amb el títol El Dios que no nació. Autèntic assaig sobre política i religió a l’Occident modern, Lilla ofereix la seva visió optimista d’un món que ha transformat i descol·locat la religió. Alhora, Lilla mostra una comprensió, respecte i admiració absoluts per les contribucions i derivacions intel·lectuals de la religió occidental.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

L’estiu de 2014, una mica per atzar, Mark Lilla va acceptar de ser el meu mentor a Colúmbia. El mentor que havia esponsoritzat la meva plaça postdoctoral havia marxat a Harvard i vaig quedar orfe. Lilla va acceptar que jo treballés amb i per a ell, la qual cosa ha estat una experiència molt gratificant, més que la mateixa estada a Colúmbia en si. En una de les nostres reunions, vam compartir dinar al parc de la biblioteca pública de Nova York. En acabat, mentre anàvem a buscar el metro, vam passar pel costat d’un jove predicador, Bíblia en mà, que evangelitzava els transeünts de la Sisena Avinguda. De sobte, Lilla em va dir: “Aquest era jo”. En efecte, Mark Lilla d’adolescent havia estat un cristià evangèlic.

En la seva fortuïta confessió -que és a bastament pública-, Lilla em va recordar la seva gastada i subratllada Bíblia comentada per Cyrus I. Scofield: “La portava sempre amb mi, la llegia, la rellegia, hi rebuscava”. Lilla no em mirava mentre parlava. Havia clavat l’esguard endavant, en la buidor lluminosa de Times Square. Amb un somrís sorneguer, com quan algú explica un pecat de joventut, relatava la conversió nocturna de l’adolescent alienat i mediocre que va devorar el seu primer llibre gràcies a la Bíblia. Després de moltes efervescències cristianes, amunt i avall, Lilla va sofrir la seva segona conversió a la universitat: la filosofia.

La sornegueria fina, delicada i bestial del convers a la filosofia va tenir la seva màxima expressió el 2012. Lilla va publicar a les pàgines del New Republic una de les millors crítiques contra la filosofia catòlica contemporània, la que és nostàlgica del paradís catòlic medieval. Lilla, filòsof secular, evangelitza i disputa amb la fervor del prosèlit que combat per la raó secularitzada. I, així i tot, no pretén destruir la religió, sinó que la religió no destrueixi la filosofia. Mentrestant, Lilla continua predicant la veritat filosòfica amb el seu pensament inconformista i terriblement original.

La imatge de Lilla i la seva condició de doble convers feliç i desacomplexat em ve sovint. Em va venir durant la segona nit de Pasqua a cal meu sogre, a Springfield, Massachusetts. Springfield és terra de puritans calvinistes, dels peregrins del Mayflower. Però el meu sogre no és purità, és jueu. Com ho és la meva muller i com ho sóc jo mateix. Si vaig rememorar el relat de conversió de Lilla en la nit de l’alliberació del jou egipci és a causa del meu propi relat de conversió. Aquella nit vam estar desvetllats, debatent acaloradament amb el meu cunyat i la meva senyora les diferents experiències religioses i la riquesa que guanyem en conèixer diferents confessions. Jo em posava d’exemple: nascut nominalment catòlic, amb una rígida educació bíblica (no catòlica), captivat pel judaisme, capturat pel catolicisme, i finalment alliberat en la conversió formal al judaisme. No cal, tanmateix, passar per totes les religions per conèixer-les: sempre es pot ser observador discret, que és el que sóc ara.

Durant el sopar del seder de la Pasqua jueva, tot se’m barrejava: hi havia la senzillesa i rigor dels meus puritans, l’espill ritual de molta litúrgia catòlica preconciliar, i el relat del maggid, farcit de discussions velles i noves. Segurament, no hi havia cap connexió evident entre calvinistes, catòlics i jueus. Amb tot, en el sopar de Pasqua el meu propi relat s’intercalava amb el relat de l’ Èxode. Els pans àzims eren certament el tast de la llibertat dels esclaus israelites. I també eren el tast de la meva pròpia llibertat. La llibertat de la religió escollida, en plenitud, enriquida per moltes experiències, totes oposades i contradictòries però coherents en el fil conductor de la curiositat de la meva existència.

En suma, l’àzim d’aquella nit era, sens cap mena de dubte, la culminació de la meva pròpia identitat: en terra de puritans, envoltat de la meva família jueva, i de psalms i benediccions en hebreu, es reproduïa el que els cristians van copiar i fixar en el que ha acabat essent la missa catòlica. No podia ser un millor relat de conversió.

stats