Religió al BOE
Sóc de la generació de cuarentons que varen cursar el que aleshores se’n deia EGB, i que per tant van haver de sofrir l’escola directament postfranquista. Vaig anar a costura, com aleshores se’n deia, en un col·legi que duia el nom de sant Bonaventura, i que en principi era públic però que al final els costava als meus pares una certa quantitat simbòlica. No era una despesa molt gran, però tampoc era petita dins els estàndards dels anys setanta i vuitanta: uns quatre-cents euros, em sembla recordar. Ni molt ni poc; només el necessari per mantenir el culte a sant Bonaventura, que s’ho mereixia tot.
Amb aquesta mateixa finalitat, cantàvem un himne escolar que no se m’oblidarà per anys que visqui: “ En pos de la ciencia y la cultura / nos guía san Buenaventura, / nuestro excelso y seráfico patrón ”. No és broma, devia córrer l’any 1980 i estàvem així. Per la mateixa lògica, quan arribava el Dimecres de Cendra ens feien anar a missa i ens imposaven el senyal de la creu damunt del front, que no ens podíem llevar fins que no desaparegués per si mateix. D’aquí uns dies faré quaranta-tres anys, començo a ser vell però tampoc no tant. I tot això ho he viscut i ho retinc dins la memòria. Eren la Mallorca i l’Espanya (i la Catalunya) de la meva infantesa.
Els meus pares en tenen setanta-dos i setanta-quatre, d’anys, i encara ho varen passar pitjor. Si a mi em va tocar viure el postfranquisme, a ells els va correspondre el ple franquisme i la postguerra més crua. Els llibres d’estudi de la meva mare, que conservem a casa, incloïen els coneguts consells a les senyoretes per ser esposes així com cal, sense descuidar-se de tot el que es referia al deute conjugal. Pel que fa al meu pare, encara guarda dins els seus records infantils que va rebre una hòstia gens consagrada de la mà d’una monja, perquè no obria degudament la boca a l’hora d’assajar la recepció de la santíssima comunió.
Era el nacionalcatolicisme, que va afectar de ple un parell de generacions, i de manera una mica menys directa un parell de generacions posteriors. Era la negror, el malestar existencial, la culpa, el terror de l’abisme, la negació categòrica del goig de viure. No sabíem què havíem fet, però érem culpables pel simple fet d’haver arribat a aquest món. Semblava que tot això havia quedat enrere, però un govern de sectaris, en l’agonia del seu mandat, ho ha ressuscitat al BOE, durant la Quaresma.
Quan vaig fer la primera comunió el meu pare, tal com és preceptiu, va anar a confessar-se. Feia anys que no ho feia, perquè el meu pare és força menjacapellans. Però com que tocava va anar-hi, disposat a confessar no res, perquè res no havia fet de mal, ni ho ha fet mai. I quan es va agenollar davant del confessionari, el sacerdot li va dir, abans no obrís la boca: “Ets un bon home, no cal que em diguis res”. Tant de bo el govern d’Espanya prengués exemple d’aquest humil capellà de poble. I que la vergonya del cel, que no destenyeix com la tinya, caigui damunt aquests mals governants.
