Publicitat
Publicitat

La Remington de Francesc Madrid

Té una funda metàl·lica, que anava amb una clau que ja fa molts anys que es va perdre. La màquina és de color verd oliva, ferit amb una sèrie de ratlles al costat, i s'hi trasllueix el ferro. Al davant s'hi pot llegar: "Remington. Supplied by John Holt & CO. (Liverpool) Ltd." El teclat, d'un groc pàl·lid, febrós, funciona perfectament, excepte les majúscules, que no queden travades. La cinta corre, el carret roda i les tecles QWERTY avancen pel full en blanc tal com devien fer-ho als anys 30, quan en Francesc Madrid, de viatge a l'Àfrica, va comprar-la.

A Catalunya, les Remington gaudien d'un prestigi contrastat. Carles Soldevila escrivia els seus fulls de dietari amb una d'aquestes màquines, teclejant enèrgicament amb dos dits; Manuel Fontdevila, cònsol de Granollers a Madrid i un dels prínceps de la bohèmia més equívoca i salvatge de començaments de segle, amic íntim de Paco Madrid, també la utilitzava. Tot i així les Underwood no es quedaven enrere i tenien defensors entusiastes, sent el més conegut de tots Joan Coromines, que va escriure les entrades del seu diccionari amb aquest model.

Rumb a l'Àfrica occidental, i darrere l'estela del Buenos Aires , un vaixell de càrrega que feia la ruta per la costa africana, Madrid, amb la Remington als genolls, anava teclejant l'aventura d'aquell viatge. Va acabar sortint-ne un llibre, La Guinea incógnita. Vergüenza y escándalo colonial , publicat el 1933, un reportatge valent, escrit amb un ritme accelerat, més fort que mai, gairebé telegràfic, una denúncia de la injustícia escrita amb traç cinematogràfic, que el lector havia de veure més que llegir. Allà, a Guinea, Madrid va ser testimoni de com continuava el tràfic d'homes. Esclaus en l'última colònia espanyola. Evitant la moralitat, centrant-se en el document viu que tenia al davant, va descrivint, amb cronòmetre, com Espanya, en la seva tasca colonial, emprava els gestos d'un vulgar atracador de barri baix, com un simple carterista del Districte V.

Madrid és un dels grans reporters catalans del segle passat, al costat de Domènec de Bellmunt, Josep Maria Planes i Irene Polo. Company de redacció de Josep Pla a Las Noticias i contemporani dels grans: Xammar, Sagarra, Cabot. Avui la seva obra ja no interessa a ningú, però farà un parell d'anys vam poder rescatar, traduïda al català -idioma en què va escriure la gran part dels seus treballs periodístics i obres de teatre-, Sang a les Drassanes , una obra mestra del gènere, un autèntic descens a les profunditats del nostre Barri Xino (denominació que entre ell i Marsà van popularitzar).

Em va ser impossible localitzar cap hereu seu. Madrid, un home pròxim a ERC els últims anys de la República, va haver de marxar de Catalunya amenaçat pels anarquistes. La desfeta del 1939 l'agafà a l'Argentina, on moriria el 1950, als 50 anys. Precisament el llibre sobre Guinea anava dedicat a una filla seva. Vaig fer gestions al Casal Català, però ningú no en tenia cap pista. Finalment, salvant els seus drets, vam editar el llibre.

Ara farà sis mesos vaig rebre un e-mail, escrit en un català perfecte. Era la seva filla, que s'havia assabentat de l'existència de la nova edició de Sang a les Drassanes . Vaig trucar-la immediatament. Em va contestar en castellà, perquè Núria Madrid, de 80 anys, estava fent classes de català però li feia angúnia parlar-lo. Només volia donar-me les gràcies per haver tornat a imprimir el nom del seu pare en un llibre. Vaig preguntar-li com li havia anat la vida, a l'exili, i em va respondre que no podia queixar-se, però que sempre li havia faltat una cosa, "una pàtria". I va afegir: "Les pedres que vostè trepitja a Barcelona són les meves pedres, no ho oblidi". Va ser emocionant.

Ens hem anat escrivint de tant en tant des d'aleshores. Fa un mes em va enviar un correu en què em comunicava que volia enviar-me la Remington del seu pare. Vaig oposar-m'hi, ferm, perquè sabia el que significava per a ella. Però va insistir: "És el que més m'estimo del pare. Ha de tornar a Catalunya". Transcric: " ¡Cuántas noches me dormí y me desperté con su tableteo, con el ruido de sus teclas subiendo y bajando y los dedos de mi padre corriendo sobre ellas!... El día de mañana que quede en los recuerdos que pueda haber en algún lugar de Cataluña donde se tenga memoria del grupo de exiliados por la Guerra Civil ".

Mentre escric aquestes línies la tinc al davant, la vella Remington de Francesc Madrid! Un dels supervivents del gran naufragi. He de trucar al Museu de l'Exili de la Jonquera.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT