Renacionalitzar la política
El manifest de la UPEC d'enguany començava explicant que el 2006 el multimilionari del món de les finances Warren Buffet, abans de l'inici de la crisi en què estem aquest dies, va dir: "Existeix la lluita de classes, per descomptat, però és la meva classe la que la dirigeix i la que l'està guanyant". Només un exemple més actual. Recentment s'ha nomenat Mario Draghi per dirigir el Banc Central Europeu. El que més sorprèn és que aquest tipus ve de ser el governador del Banc Central d'Itàlia! El país europeu amb més deute públic, el doble que Espanya. Però és que encara hi ha més: aquest individu -dir-li senyor seria excessiu- va ser vicepresident per a Europa de Goldman Sachs, els mateixos que juntament amb Standard & Poor's van maquillar el deute públic de l'anterior govern conservador grec. Aquella va ser una de les operacions més delictives de la història de les relacions comercials al món. Potser té raó el periodista italià Roberto Saviano qun diu a Gomorra : "La lògica de l'empresariat criminal, el pensament dels boss , coincideix amb el neoliberalisme més radical".
A Grècia van fer reduir les migrades pensions dels vells, ara els fan vendre les illes; als portuguesos els treuen una paga extra. Aquí què ens faran vendre? Els parc naturals? Nosaltres, que érem tan europeistes, no hem abandonat Europa, Europa ens ha abandonat a nosaltres.
La política ha estat segrestada pels mercats, i llavors la gent critica la política perquè veu que no enfronta els problemes. ¿Com pot ser que estiguem plantejant socialitzar els dèficits dels bancs mentre continuen repartint dividends? Si fins i tot els responsables de tot plegat s'augmenten el sou! Si la política no pot fer res davant del món de les finances, dels peatges, del gas, de l'electricitat, de l'aigua, de les caixes, dels convenis, dels sous, de les pensions, de la salut pública, de l'educació pública, dels impostos, del dèficit, de les eleccions, dels governs, dels programes electorals, què li queda?
Que ningú es queixi de la poca credibilitat de la política. Cal, doncs, renacionalitzar la política i nacionalitzar Europa.
Després de set edicions de les jornades de la UPEC, amb més de 350 ponents, ens queda la sensació que d'anàlisi i d'idees d'esquerres n'hi ha a cabassos. Que tenim persones provinents del món universitari o dels moviments socials molt formades, amb idees molt clares, que han publicat infinitat d'estudis i llibres i que, a més se saben explicar molt bé. El problema, em sembla, no és de no tenir idees, el problema és un altre.
L'any 1928 s'obria un debat sobre el que era més important per a Catalunya, la intel·ligència o el caràcter. Batista i Roca defensava que calien homes de caràcter, d'empresa i d'acció. Carles Cardó defensava el conreu de la intel·ligència. Fins fa un temps creia que tenia raó Cardó, ara tinc molts dubtes. M'explicaré. Fa força anys vaig participar en unes jornades que organitzava un grup parlamentari d'esquerres al Parlament de Catalunya. Un ponent va explicar que gràcies als okupes -era el moment que començaven- els partits d'esquerres havien posat en la seva agenda política el tema de l'habitatge social (si s'hagués treballat sobre això, en hauríem estalviat la bombolla immobiliària). Entre el públic hi havia el president del Consell de la Joventut, que era del mateix partit que el diputat, i va dir: "Ens han educat pensant que si hom participa dels afers comunitaris, és crític i proposa alternatives, els polítics ens escoltaran, i si tenim raó ho incorporaran al seu programa d'actuació. Ara bé, si per tal que ens feu cas us hem de tirar un totxo al cap, llavors digueu-ho i ho farem". Aquesta persona estava indignada perquè feia molts anys, des de mitjan dels anys vuitanta, que els consells de joves deien que el problema de l'habitatge era un problema greu.
I si el que ens passa a l'esquerra és falta de decisió, convicció i caràcter? Volem una esquerra que torni a somiar i que comparteixi el sofriment i les vivències dels seus propis votants.
Les esquerres necessiten mil UPEC's.
