Publicitat
Publicitat

La República imaginària

Dissabte, 14 d'abril. Vaig a plaça, com tots els dissabtes de l'any, i encara goso demanar les coses com si fos una iaia: "Posi'm mitja lliura de pernil en dolç" (moltes dependentes joves del mercat ja comencen a fer cares rares quan s'utilitza aquesta mesura medieval). Veig banderes de la República (Espanyola) als carrers i m'adono que, efectivament, estem a 14 d'abril. Tot just arribar a casa deso les coses a la nevera -és l'instint de conservació- i miro un parell d'edicions digitals de diaris. Resulta que el rei d'Espanya s'ha trencat el maluc no relliscant a la banyera, com solen fer els vells, sinó caçant elefants. Déu n'hi do. I resulta que això ha passat tot just un 14 d'abril. Heus aquí tot un presagi, que inclou el peu foradat del pobre Froilà. Possible conversa entre el rei i el seu nét: "Nen, però què has fet?" "És que volia ser com el tiet Iñaki". "Però home, jo et vaig dir que el tiet estava imputat , no amputat !" Tot plegat comença a ser grotesc, com aquella cort d'Alfons XIII i el seu estol d'amants i aduladors professionals: els presagis semblen tan funestos com als anys trenta. Per si tot això fos poc, m'assabento també de la mort del periodista madrileny Pedro Macía, veritable veu de la Transició -inclosa la coronació de Joan Carles I- durant el monoteisme televisiu de finals dels anys setanta. Sembla un altre presagi, també.

El passat 14 d'abril, però, vaig observar una altra cosa que sempre m'ha cridat molt l'atenció: la presència de la bandera tricolor espanyola a la vora d'una estelada. L'altre dia en vaig veure unes quantes, i tot plegat em va fer retrocedir a finals dels setanta, quan aquesta conjunció simbòlica era força freqüent. És cert que llavors no hi havia hagut encara la performance de Tejero, la Loapa del PSOE, el posterior intent del PP d'Aznar de dur a terme el " cierre del proceso autonómico ", el sainet de l'Estatut, l'actual asfíxia de l'autonomia catalana per la via fiscal, etc. Llavors regnava la innocència i és normal que l' Himne de Riego i Els segadors es cantessin gairebé a l'uníson. Que això es faci ara, l'any 2012, em sembla directament al·lucinant, però. Sembla que hi ha gent que no escarmenta de cap manera. Es tracta de la República imaginària que dóna títol a aquest article. La República! Quantes immenses rucades s'han dit, sobre aquells anys idealitzats. Se n'han dit tantes, que sovint alguns no recorden que la humiliació més profunda que van patir les institucions polítiques catalanes durant el segle XX es va produir l'octubre del 1934, en plena República (Espanyola).

L'amnèsia, o la ignorància, o potser totes dues coses alhora, també fan oblidar els comentaris anticatalans que fa Azaña a les seves memòries, d'una agror atroç. Cito Azaña perquè aquest personatge, amb el seu cinisme abúlic i la seva actitud displicent, és venerat tant per la dreta com per l'esquerra espanyoles. La llista de líders republicans que pensaven com ell no hi cabria en aquesta plana. És probable que, a còpia de criticar amb tota la raó del món els 45.000 euros que ens ha costat la cacera d'elefants de Joan Carles I, els acabem reivindicant. Podríem acabar fent el passerell -de fet, estic convençut que el farem- exigint passar del foc a les brases amb l'absurda idea que Catalunya faria una passa endavant amb aquest possible canvi.

Hi ha una República imaginada, sobre la qual podríem construir racionalment el nostre futur, i una República (Espanyola) imaginària que sabem, o hauríem de saber, quin paper va fer des de la perspectiva nacional catalana. Els qui pengen la bandera tricolor a la vora de l'estelada s'adhereixen a aquest passat falsificat, construït amb una culleradeta de revisionisme, una tassa de simple indocumentació i un quilo llarg d'innocència en relació a la veritable naturalesa del nacionalisme espanyol. La República imaginada, el projecte que encara no s'ha dut a terme, pot ser objecte d'una deliberació desenfocada, sens dubte, però en cap cas d'una simple tergiversació com la que sovint s'ha dut a terme en relació a la Segona República (Espanyola). Posats a imaginar repúbliques, però, jo crec que convé recordar unes quantes coses, com ara la situació de la llengua catalana al Rosselló, a la republicaníssima França. En qualsevol cas, és improbable que un debat que tenia un sentit molt clar a la dècada del 1930 pugui ser replantejat en els mateixos termes a començaments del segle XXI. La monarquia i la república ja no són una forma de govern, sinó la mera visualització d'aquest. Que no ens perdi l'estètica, doncs.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT