04/09/2016

Rèquiem per un pensionista espanyol

2 min

Entre els múltiples moments vibrants que ens va oferir la sessió de divendres horabaixa al Congrés de Diputats hem de destacar, per la seva violència extrema, aquell en què Mariano Rajoy va pujar a la tribuna amb un pensionista i un funcionari sota un braç i una arma a l’altra mà i, mentre els apuntava, va amenaçar de sotmetre’ls a un càstig exemplar si no se li facilitava de seguida una nova investidura com a president en defuncions. “O em voteu o me’ls carrego”, va tronar, sense mica ni gota de retranca gallega. I va afegir: “I no em mireu a mi, serà culpa d’aquests pocavergonyes de socialistes, que no em deixen cap més opció”. L’advertiment semblava seriós i va ferir les sensibilitats més fines del públic, però per sort va quedar desactivat amb la rèplica de Pedro Sánchez, especialista en escenes d’anticlímax, que li va recordar a Rajoy que l’actualització de les pensions i els sous dels treballadors públics tenia fàcil solució amb l’instrument del decret llei, d’altra banda tan usat i abusat a tot arreu on el PP governa.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

Milers de pensionistes d’arreu de l’Estat es van poder eixugar la suor freda que els recorria el clatell tement per l’euro anual que els munífics Rajoy i Montoro aporten a les seves prestacions, i la sensació insòlita de sentir-se heroi per un instant va insuflar presència d’ànim al líder socialista per donar entenent a la sortida de la sessió, i confirmar l’endemà, que està disposat a treballar en la construcció d’un govern alternatiu al del PP, tot i que encara no ha especificat amb qui. Don Mariano va fer veure que tot havia estat un simulacre per donar intensitat al debat, però, per si de cas, dissabte mateix la severa María Dolores de Cospedal va recalcar que Sánchez no compta amb cap opció de presentar alternativa, si no és al preu inacceptable de consentir aliances amb forces separatistes i tan anticonstitucionals que compten amb representació pròpia dins el mateix Congrés, i fins i tot amb diputats estrella com Gabriel Rufián.

Aquest episodi incomprensiblement emès en horari encara protegit, sumat a l’intent grotesc de fer volar pels aires la festivitat de Nadal amb una convocatòria a urnes de la qual l’inevitable Sánchez seria l’únic responsable, donen la fesomia d’un partit polític que, en el seva inèrcia d’amassar poder per aplicar-lo de forma immisericordiosa, ha acabat dibuixant amb traç gruixut la seva pròpia caricatura. Si l’únic objectiu i la mateixa raó de ser d’un partit com el PP és l’acumulació de poder i la seva conservació, resultaria paradoxal que acabés perdent-lo, el poder, a còpia de fer el ridícul amb escenes d’escanyapobres d’opereta (“ ¡Que se jodan! ”, ressona encara dins l’hemicicle) o de xulos de cantina de tercera (la rocosa reprimenda de Rafael Hernando al pobre Albert Rivera fins i tot va fer trontollar el vot de José Manuel Villegas). Sisplau, si arribés el cas improbable que es vegin forçats a abandonar els despatxos, procedeixin a una destrucció de documents tan massiva com discreta, però estalviïn-nos més espectacles indecorosos.

stats