Resistir-se a la globalització és una estratègia perdedora (I)
Durant gairebé una generació, no hi ha hagut cap economia capitalista avançada que hagi estat capaç de créixer i alhora promoure la justícia social. Els Estats Units van experimentar, en termes generals, un gran creixement des de començaments de la dècada del 1990 fins a l'esfondrament dels mercats financers, però pràcticament tots els beneficis econòmics d'aquest període van anar a parar a professionals experts, a executius situats al capdamunt de l'escalafó i a l'1% de rics que controlen el 45% dels actius financers dels EUA. Les desigualtats no són tan acusades en la majoria d'economies occidentals. Però l'índex de creixement anual de l'economia alemanya, la francesa i la britànica va ser entre un 20% i 35% inferior a la dels Estats Units durant aquest període, i els ingressos de les famílies europees de rendes baixes i mitjanes es van mantenir estancats, com als EUA.
A banda i banda de l'Atlàntic, els desafiaments que cal superar per aconseguir justícia i creixement provenen principalment de les transcendentals transformacions econòmiques de la nostra època: la difusió de la globalització contemporània i les conseqüències econòmiques de les tecnologies de la informació i la comunicació. Qualsevol reforma que vulgui recuperar la capacitat de les economies de mercat de combinar justícia social i creixement ha d'abordar de quina manera aquestes dues transformacions estan remodelant la nostra vida econòmica.
1. El tret que caracteritza la globalització contemporània són les grans onades d'inversions directes estrangeres efectuades per multinacionals de països avançats en països en vies de desenvolupament. A diferència de les inversions estrangeres d'abans, ara les inversions estrangeres directes impliquen unes transferències enormes de les tecnologies i mètodes empresarials més avançats del món, i d'empreses senceres, a països en vies de desenvolupament. Mitjançant aquestes inversions, les empreses poden fraccionar les seves operacions de producció i muntatge i redistribuir-les entre diferents estats i mercats per tal d'aprofitar els avantatges, els recursos i els mercats nacionals de cada país. I moltes d'aquestes inversions directes estrangeres entren ara en països en vies de desenvolupament, que constitueixen un entorn atractiu per a les multinacionals, a través de grans inversions públiques en educació, infraestructures i sistemes sanitaris. Aquest procés ha generat els avenços més accelerats de què es té constància en matèria de resultats, productivitat i ingressos en països tan diferents com la Xina, Hongria i el Brasil.
2. Tanmateix, el procés de la globalització contemporània comporta uns costos considerables per a les economies avançades. Als EUA i Europa encara hi ha les seus d'empreses que abasten els seus propis mercats i produeixen la major part de components de gamma alta per a les indústries de tot el món. Tanmateix, la major part del procés de producció i muntatge s'ha traslladat a països en vies de desenvolupament i no tornarà mai. L'elevat rendiment d'aquestes xarxes mundials de subministrament i producció ha costat a les economies avançades la desaparició d'una bona part del seu teixit industrial, a més de milers d'empreses que produïen mercaderies i serveis utilitzats pels fabricants. També ha aparegut una nova divisió internacional del treball, en què els Estats Units i altres economies avançades han esdevingut, o aviat esdevindran, sobretot economies basades en el coneixement. Des del 1995, les empreses nord-americanes han invertit més en propietat intel·lectual o altres actius intangibles que no pas en actius físics; i dues terceres parts del valor actual de les empreses públiques nord-americanes corresponen a aquests actius intangibles. Aquesta evolució ha incrementat els ingressos dels que creen idees o se saben moure en llocs de treball amb abundants tecnologies que organitzen, analitzen i transmeten idees -es tracta sobretot de professionals i executius-, i en canvi, ha fet baixar el preu de mercat de la feina de tots els altres treballadors.
3. La globalització també redueix considerablement, des d'un altre punt de vista, la mitjana d'ingressos de les economies avançades. La creació de centenars de d'empreses noves en països on la vida és barata i de desenes de milers de noves empreses que funcionen a través d'internet als països avançats ha redoblat la competència. Com que hi ha més competència, les empreses tenen més dificultats per apujar els preus. L'efecte positiu de tot això són unes taxes d'inflació i interès històricament baixes. La conseqüència negativa es produeix quan les empreses que no poden apujar els preus es veuen obligades a suportar, per exemple, les despeses cada vegada més elevades de l'energia o la sanitat o les retencions fiscals sobre les nòmines. Aquesta pressió les obliga a retallar altres despeses, com ara els llocs de treball i els sous.
4. De vegades, els grans estats europeus intenten resistir-se a la globalització, però és una estratègia perdedora. Menys del 10% del capital total de les inversions estrangeres directes efectuades per empreses europees se situa avui als països en vies de desenvolupament, enfront del 30% corresponent a grans empreses nord-americanes. Els resultats són uns rendiments més baixos i unes quotes inferiors de mercat mundial. Però no sols han crescut més els Estats Units. A més, la quota de mercat mundial de les empreses d'alta tecnologia radicades a Europa ha caigut de gairebé el 25% del 1990 a aproximadament el 18% del 2006, mentre que la quota de mercat de les empreses nord-americanes d'alta tecnologia s'ha enfilat del 24% al 41%. Mantenir-se al marge de la globalització no ha preservat el nivell d'ingressos dels europeus: la renda mitjana per càpita d'Alemanya, França i la Gran Bretanya és avui un 30% més baixa que als Estats Units.
