Publicitat
Publicitat

Responsabilitat ambiental vs. dèficit

Diuen que els ciutadans japonesos estan disposats a pagar més impostos per ajudar a la recuperació de les àrees afectades pel tsunami. No ho sé, les enquestes són les enquestes. Per contra, estic del tot segur que jo estaria disposat a pagar més impostos, escalats en funció de la renda, perquè no calgués tancar les Urgències del Clínic o perquè el meu fill segueixi gaudint de la sisena hora a l'escola. Una posició tan excèntrica i minoritària que només comparteixo amb cent cinquanta milions d'europeus (dels països rescatadors, per cert) que accepten una pressió fiscal més alta que la meva a canvi de tenir serveis públics de qualitat.

Probablement, ni això faria falta si fóssim capaços de fer un tomb radical internalitzant els costos ambientals. És a dir, que cadascú es responsabilitzi dels impactes que genera, si no ho ha fet fins ara. Perquè el que tenim és un alt deute ambiental pendent de resoldre que cobrim amb diners públics i que s'engreixa cada dia que deixem d'atendre'l. Per dir-ne un cas entre molts, la descontaminació de l'Ebre a Flix costa 200 milions d'euros de l'erari públic, pel cap baix, per fer front a un impacte ambiental generat per una empresa amb nom i cognoms. Un altre: una empresa constructora s'ha declarat insolvent per assumir les compensacions ambientals compromeses d'una qüestionable operació urbanística que ha deixat a mitges al Pirineu. També podríem parlar dels 6.400 milions de costos sanitaris que ens estalviaríem, segons el CREAL, si la contaminació atmosfèrica millorés sensiblement a l'entorn de Barcelona. També es pot fer esment del model dispers d'urbanització que incrementa exponencialment els costos dels serveis bàsics. D'exemples com aquests, se'n podria fer una relació ben llarga.

És ben clar que cal un canvi de model que no especuli amb el menysteniment d'aquests costos. Però, mentrestant, ja podríem començar assignant responsabilitats als que no els consideren en el seu compte de resultats i acaben gravant les migrades arques públiques. Cal, urgentment, que algú en faci el càlcul, però és prou clar que els 7.000 milions de dèficit serien la xocolata del lloro i, de pas, uns quants s'hi mirarien més abans d'afrontar projectes propis del segle XX, i el país hi guanyaria. Indiscutiblement, és millor prevenir que curar, però quan el mal ja està fet, que se n'ocupi qui l'ha generat, o que pagui el que correspon perquè el sector públic ho abordi de manera subsidiària.

La llei de responsabilitat ambiental, que transposa una directiva europea, és un instrument molt poderós en aquest sentit que, de moment, s'aplica amb molta prudència o, simplement, no s'aplica. Tanmateix, encara seria més útil una reestructuració profunda de la fiscalitat, incorporant-hi criteris ambientals. S'ha fet un tímid passet amb el canvi d'objecte de l'impost de matriculació, que ara correspon al nivell d'emissions de CO . També s'ha incorporat modestament la idea a les tarifes de l'aigua, que varien per trams segons el consum. Però cal generalitzar-ho.

El factor renda és fonamental per a la redistribució, però també ho és l'absència d'impacte ambiental perquè redueix despesa pública de restauració o de gestió de les seves conseqüències (algunes a mitjà i llarg termini), i perquè millora la qualitat de vida.

Es tracta d'aplicar un principi antic: qui contamina, paga. Amb un afegitó, si se'm permet: qui contamina massa, no té lloc al mercat ni a la societat. És qüestió d'equitat, perquè està posant en joc el patrimoni col·lectiu.

Més aviat que tard, la valoració de la riquesa d'un país haurà de restar del seu PIB els costos ambientals anuals i l'amortització del deute ambiental històric, i haurà de sumar-hi el valor del seu capital natural. Mentre això no passa, cal una nova fiscalitat i responsabilitat sobre costos ambientals.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT