Publicitat
Publicitat

Retallades o impostos?

El Centre d'Estudis d'Opinió (CEO) ha fet públics els resultats de l'enquesta sobre el debat de política general que es va celebrar el mes de setembre passat al Parlament de Catalunya. La pregunta que més ressò mediàtic ha tingut demanava, textualment, a les 800 persones enquestades: "Per equilibrar els pressupostos públics, amb quina mesura està més d'acord de les plantejades durant el debat de política general?"

Entre les possibilitats de resposta, el 41,9% de les persones es manifesten partidàries de retallar la despesa pública, el 35,1% es mostren favorables a apujar els impostos i el 23% se situen entre el no ho sap i el no contesta. La interpretació d'aquestes xifres per part dels mitjans de comunicació ha estat unànime. Com si s'hagués consensuat el titular, s'ha afirmat de manera generalitzada que "els catalans prefereixen les retallades a apujar els impostos". Des d'una perspectiva sociològica, cal preguntar-se fins a quin punt la lectura d'aquestes xifres coincideix amb l'estat d'opinió generalitzat.

Davant d'una realitat social complexa, la sociologia fa ús de diferents tècniques d'investigació per aproximar-s'hi amb el màxim rigor possible. Les estadístiques permeten arribar a bona part de la població simplificant l'estratègia d'interrogació. Permeten comptabilitzar i ordenar característiques, comportaments i opinions de la població. El potencial de l'enquesta és, precisament, la representativitat de les respostes. La informació estadística és molt valuosa tant per analitzar la realitat com per intervenir políticament sobre aquesta realitat.

Al costat dels avantatges estadístics, la modalitat de l'enquesta d'opinió té límits com a tècnica. El principal problema és el risc d'imposar una problemàtica a la població enquestada. És a dir, preguntar per aspectes sobre els quals no es té opinió o experiència. El fet de preguntar sobre una qüestió que no s'ha plantejat prèviament comporta el risc de forçar una resposta. En la mesura que la població respon, es pot parlar d'opinió pública i es poden legitimar determinades accions. Per exemple, preguntar sobre una suposada llei d'educació quan se'n desconeix el contingut. D'entrada, la simple existència de la llei pot semblar positiva a la ciutadania malgrat no conèixer quins aspectes regula. Mostrar-s'hi a favor pot contribuir a generar un fals clima d'acceptació social d'aquesta proposta legislativa. A més de forçar les respostes, emergeix el segon problema de les enquestes d'opinió, les respostes tancades. A fi de poder sistematitzar la informació, les enquestes solen donar opcions de resposta tancades amb el risc de no abastar tota la casuística existent. Sota l'aparent objectivitat del caràcter multiresposta, es poden eliminar opinions formades.

Seguint amb l'exemple de la suposada llei d'educació, les respostes podrien ser "hi estic a favor" i "hi estic en contra", sense donar opcions a respostes intermèdies com "hi estic a favor però em sembla insuficient". Certament, sempre hi ha la possibilitat que les persones que no se senten identificades amb cap de les opcions esgrimides s'englobin dins la categoria "no ho sap, no contesta". Però aquesta opció dóna peu al tercer risc de les enquestes d'opinió, la lectura de les dades. El significat de la xifra estadística no és neutre, depèn de les ulleres amb les quals es llegeix. La lectura de les dades pot variar substancialment segons si es té present o no el percentatge de persones que engloba la categoria "no ho sap, no contesta".

¿Fins a quin punt els resultats de la pregunta del CEO són un bon reflex de l'opinió pública? En plena crisi econòmica, demanar l'opinió sobre les mesures d'ajust del pressupost no sembla, d'entrada, una imposició de problemàtica. Qui més qui menys té una opinió formada sobre la qüestió. Ara bé, plantejar com a opcions de resposta la retallada de la despesa pública o la pressió fiscal obliga a un posicionament forçat.

Més que l'opinió, sembla que es demana pel posicionament polític. ¿Els percentatges serien els mateixos si les opcions de resposta fossin "retallar la despesa pública en sanitat i educació" o "apujar els impostos de manera progressiva" (que pagui més qui més té)? L'efecte de les retallades sobre el sistema públic de salut, l'eliminació de la sisena hora o la supressió de l'impost de successions són temes que també es van tractar en el debat de política general del Parlament i que formen part de l'experiència quotidiana de la ciutadania.

Finalment, la lectura de les dades recollides pel CEO ha donat peu a un titular generalitzat que sembla oblidar-se del 23% de persones que engloba la categoria "no ho sap, no contesta". Si el 41,9% del catalans són favorables a les retallades, el 35,1% a la pujada d'impostos i el 23% no ho sap, es pot afirmar que els catalans prefereixen les retallades? Per què no s'afirma que el 58,1% dels catalans no es mostren a favor de les retallades? En aquest segon cas, es formula una lectura que parteix d'una xifra superior al 50% i, per tant, gaudeix de la legitimitat estadística per parlar en termes de majories. El poder de l'enquesta és tan obvi com el poder de la pregunta. Les tendències que assenyalen les enquestes són més clares com menys tendencioses són les preguntes i les lectures.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT