Publicitat
Publicitat

Retallar? Sí, però hem d'invertir

El fet que la despesa pública hagi caigut fins al 37,7% del PIB i s'apropi al nivell del 1984 (37,2%) resulta extremadament preocupant en relació amb la salut financera de les administracions públiques. Però què pot convertir aquesta mala notícia en nefasta?

La proposta de pressupostos generals de l'Estat està marcada per una austeritat extrema però incorpora elements propis de l'època de vaques grasses: el poc interès en el desenvolupament d'infraestructures claus per a Espanya, que casualment són a Catalunya o estan vinculades al nostre creixement econòmic i social. Els pressupostos són decebedors, i ja no tant per una raonable, tot i que excessiva, necessitat de retallar la despesa, sinó per com es distribueix. Estem repetint les errades del passat, apostant per decisions polítiques centrades en el desenvolupament d'infraestructures que no afavoriran la recuperació econòmica i social. A més, pel que fa a Catalunya, la manca de nova inversió que des del govern de la Generalitat es destina a infraestructures afavoreix la sensació de paràlisi.

Des d'un punt de vista tècnic, eines com el MAIT -mètode d'avaluació d'infraestructures del transport, desenvolupat pel Col·legi d'Enginyers de Camins i a disposició de l'administració pública- permeten mesurar la rendibilitat econòmica i social d'una infraestructura. M'agradaria que des de Foment expliquessin als ciutadans, de manera clara, quin retorn aporten les milionàries inversions en l'alta velocitat a Galícia i a Extremadura, sobretot ara que Portugal, amb bon criteri, hi ha renunciat. Molt em temo que ens gastarem prop de 3.000 milions d'euros en culs-de-sac d'alta velocitat sense un rendiment econòmic i social raonable.

Alhora estem penalitzant i retardant inversions clau per al sistema productiu i llastant la recuperació econòmica, allargant incompliments importants amb l'excusa de la crisi. No val la pena recordar totes les inversions necessàries en infraestructures (accessos als ports de Barcelona i Tarragona, corredor del Mediterrani, Quart Cinturó, etc.). Cal, això sí, prendre decisions valentes i generar recursos per finançar els projectes prioritaris.

Sembla que la crisi accelerarà la presa de determinades decisions, no per convenciment sinó per ofec, com ara la generalització dels peatges en les vies ràpides. Es preveu, com en tants serveis oferts per les administracions públiques, traspassar part dels costos als usuaris.

Sorprenentment, però, ho fem al revés que a Europa, ja que sembla que no ens atrevirem a aplicar l'Eurovinyeta al sector del transport, principal beneficiari de les autovies. Aquest és un greuge molt seriós contra la ciutadania. És cert que les infraestructures gratuïtes no han existit mai: o les finança l'usuari o les financem tots a través dels impostos. Per tant, cal apostar pel pagament per ús sense excloure ningú, tal com reclamem des del Col·legi.

Tinc la sensació que estem en un bucle que ens du sempre al mateix lloc: la decepció per l'incompliment, que contrasta amb l'amenaça d'intervenció i recentralització a les comunitats autònomes. S'hi afegeix, a més, la reiterada negativa de l'Estat a fer front als compromisos econòmics amb Catalunya que marca l'Estatut.

Davant d'aquest dia de la marmota sembla que només hi ha dues possibilitats: l'apatia, resultant de l'esgotament i el desencís, o el cabreig, conseqüència de la sensació que a l'Estat tant li fa el que pensem, fruit de tants anys de docilitat comprada amb pactes puntuals per salvar la dignitat política. Sóc dels que creuen que ens acostem al límit, per la banda del cabreig, i que cal trobar urgentment una solució, per un cop justa.

Vaig llegir a l'ARA les paraules del conseller Recoder, que afirmava que amb una Espanya intervinguda a Catalunya ens aniria millor pel que fa a inversions en infraestructures.

Aquesta afirmació m'ha recordat la colla d'il·lustrats reformadors espanyols i catalans que, a inicis del segle XIX, van veure en la invasió de les tropes napoleòniques una oportunitat per reformar els procediments polítics ancorats en fórmules despòtiques i caciquistes. Desgraciadament, la ressaca de la Guerra de la Independència va comportar més autoritarisme, menys llibertat i un convuls esdevenir polític que hem patit fins fa poc. Crec que les tropes del Fons Monetari Internacional i la Unió Europea no farien tant de mal com les napoleòniques.

Posem seny, invertim bé i ens en sortirem.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT