Quim Torra
29/09/2011

Retorn a Francesc Cambó

4 min
Retorn a Francesc Cambó

Diumenge 25 de setembre. Festes de la Mercè. Em llevo d'hora per escriure un article i agafo el Diccionari Fabra; he de consultar una dada, i fullejo la Història de Catalunya de Soldevila; surto al carrer, compro l'ARA i el volum de la Bernat Metge; decidim anar a visitar el Museu Nacional d'Art de Catalunya, però fem tard, i ens quedem per Montjuïc la resta del matí; dinem als jardins de Miramar dissenyats per Forestier. De tornada a casa, pugem per la Via Laietana i passem per davant de l'antic Hotel Ritz. Vaig a visitar el meu pare, i mentre ell s'autorecepta la seva lectura dominical de la Bíblia, jo m'entretinc amb el Robinson Crusoe traduït per Carner el 1917. Al vespre, entro al web de l'Arca, hemeroteca de revistes antigues, per consultar un número dels Quaderns de l'Exili ; ja al llit, obro el llum de la tauleta de nit i agafo les poesies de Màrius Torres. Tot un dia al costat de Francesc Cambó.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

Pocs catalans han deixat una petja tan arran de pell en la nostra vida: amb el seu patrocini va ajudar a tirar endavant els fabulosos projectes de Pompeu Fabra i Ferran Soldevila, les dues grans realitzacions en què es va basar el projecte catalanista del primer terç de segle, llengua i història; amb la seva tenacitat va gairebé inventar-se les Festes de la Mercè i va transformar la muntanya dels vells jueus de Barcelona en un jardí mediterrani de llorers i palmeres; amb el seu cosmopolitisme va voler transformar carrers i avingudes, ports i ferrocarrils, i que la capital de Catalunya brillés al món com una de les urbs europees més rutilants i sofisticades; amb la seva sensibilitat artística va formar una de les col·leccions privades de pintura més importants del moment, que acabaria cedint a Barcelona (i, ai!, al Museu del Prado, que tant estimava); amb la seva passió per la llengua, tiraria endavant iniciatives com la Fundació Bernat Metge, l'Editorial Catalana dirigida per Josep Carner, la primera edició de la Bíblia en català, el Monumenta Cataloniae o el Centre d'Estudis Catalans de la Sorbona, sense oblidar que gràcies a ell i a Rafael Patxot, l'Institut d'Estudis Catalans va poder sobreviure durant la primera dictadura; i, encara, com recordava Joan Sales, amb la seva donació als Quaderns de l'Exili (des d'on es predicava la necessitat d'un exèrcit català per assolir la independència de Catalunya) es van poder publicar, a Mèxic, el 1947, les Poesies de Màrius Torres.

És evident que hi ha molts Cambós: el mecenes, el periodista, el viatger, l' homme du monde , el financer, el polític, l'expert internacional, el solidari, el catalanista, el monàrquic, el franquista, l'exiliat, el memorialista, el col·leccionista. El Cambó de Pla, el de Pabón o el de Rovira i Virgili. El de "Bismarck o Bolívar", i el de "Visca Macià i mori Cambó". "L'últim", tan ben retratat per Borja de Riquer, però també el "primer Cambó". Ara bé, el que és fascinant és que en tots ells hi ha sempre el mateix: la voluntat, l'obsessió, la intel·ligència, l'audàcia, la determinació, l'esforç, la seguretat, l'ambició. La freda, antisentimental i analítica ment d'un home d'acció. No dic res de nou, ja ho va deixar fixat Josep Pla en una de les millors biografies polítiques escrites a casa nostra.

Tot en Cambó va ser conduït per una fèrria estratègia marcada per l'objectiu de guanyar, es tractés d'un Rubens, una traducció d'Horaci o unes eleccions municipals. Guanyar i guanyar. Com si, desesperat per la pobresa d'un país a mig fer i apedaçat, s'hagués imposat el deure de redreçar-lo a còpia d'obres concretes i perdurables en el temps. El que Alfons Almendros va sintetitzar com a policy maker o un "realitzador", usant paraules seves. Breu, el primer polític modern de Catalunya, de talla europea. I per això ho ha tingut francament difícil al nostre país, que es mou a batzegades, espurnes de demagògia i una vasta gamma de tons del populisme més tronat. Per què ha de ser blasmada l'ambició?

Fa unes setmanes, la seva filla, Helena Cambó, m'adreçava un escrit en què em comentava que, més que la incomprensió, el que li dolia era la ignorància, el menyspreu a la seva figura. "Un país pot discutir els seus homes, però no pot ignorar-los". No puc estar-hi més d'acord.

Retornar a Cambó és retornar a la complexitat del nostre país, a la substància mateixa de les pròpies contradiccions del catalanisme i a deixar-se endur pels interrogants més que per les certeses, però no fer-ho ens impedeix avançar, ens condemna a la ignorància i al desdeny per una part de la nostra història sense la qual no entendrem res. Certament, Cambó va aconseguir despertar el catalanisme a tot un país, treballat pam a pam pel formidable artefacte lligaire , i va col·laborar a enterrar-lo, amb les activitats de l'Oficina de Propaganda de París, considerades per De Riquer "l'empresa propagandística més important, audaç i destacada del bàndol rebel a l'estranger". D'acord. Però què ha quedat de la desfeta? Què ha superat la consideració d'efímer? Qui ha vençut el temps?

Vostè, amic lector, que té a les mans l' aurea dicta , i el Fabra i el Soldevila a les lleixes, i el Màrius Torres a la tauleta de nit, i que amb la família surt a passejar els diumenges per Montjuïc o entra a veure de tant en tant el Cranach del MNAC, ¿a vostè quines li semblen les paraules de l'antiga saviesa que han perdurat?

stats