15/09/2016

‘Roaming’, quan Europa fa falta

3 min
El president de la Comissió Europea, Jean-Claude Juncker, valorant el 'Brexit'

En un article anterior referent al Brexit escrivia que, malgrat no agradar-me la resposta al referèndum, s’havia de reconèixer que les recances plantejades pels britànics eren fonamentades. Constituïen la clau de volta dels problemes europeus. Entre aquestes matèries hi havia els escassos avenços que, en els darrers anys, s’han produït pel que fa al mercat únic europeu. La situació no es prou satisfactòria.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

Ara fa un temps vaig perdre el telèfon mòbil a París. Davant la impossibilitat de poder denunciar la pèrdua -hem oblidat que les cabines telefòniques han pràcticament desaparegut- vaig entrar en una botiga d’Orange (l’empresa amb la qual tinc el contracte a Espanya) i els vaig exposar el problema. ¿Volen creure que van ser incapaços de donar-me una solució? Em van dir que eren dues empreses que no tenien res a veure ni legalment ni comercialment. Això sí, el mateix look de la botiga, els mateixos telèfons en venda... És evident que són del mateix amo! Doncs no. Em van dir on hi havia una cabina telefònica per trucar a Espanya. Resum: no hi ha a la UE un veritable mercat únic de serveis. N’hi ha de béns (ningú pot impedir que transportis una mercaderia d’un país a un altre perquè sigui venuda), però no de serveis (ni tan sols pots anunciar la pèrdua d’un mòbil en un altre país ni que sigui el d’origen).

Fa uns dies la cancellera Merkel va dir a Varsòvia: “Els ciutadans només acceptaran la UE si fa que aquests ciutadans prosperin”. I té tota la raó. Des d’aquí he defensat repetidament l’aspecte utilitarista, com a pilar fonamental, del projecte europeu. Aquesta va ser la intel·ligència dels pares fundadors de l’actual UE. Les unitats polítiques d’avui s’edifiquen sobre els interessos dels ciutadans, no pas sobre el resultat de conquestes, de guerres o d’entrecuix monàrquic. Ho sabem prou els catalans que, per aconseguir aglutinar vocacions independentistes, apel·lem als interessos materials al mateix temps que alguns reclamen diluir, o aparcar, les aspiracions més identitàries.

Podem identificar alguns grans sectors que no participen d’aquest mercat únic europeu. La banca n’és un. És cert que la crisi ha fet que s’avanci molt en aquest aspecte. La banca dels estats ara ja no rendeix comptes al seu corresponent banc central (aquí, al Banc d’Espanya), sinó al Banc Central Europeu. És cert que aviat tindrem una garantia de dipòsits que serà paneuropea. Però també és evident que la banca d’un país no acostuma a obrir oficines en un altre, i que jo no puc demanar una hipoteca a un banc de Perpinyà però sí a un de Jerez de la Frontera. També en el món energètic cada estat fa la seva, sense cap coordinació i sovint en perjudici de l’administrat. I mentre a Alemanya o a França es poden instal·lar plaques solars al sostre de casa, aquí els poders públics ens ho impedeixen.

Però aquests dies ens cou el roaming, el fet de no poder viatjar per tota la UE fent servir les tarifes contractades al país d’origen. Fa unes setmanes vaig comprovar que la nova temporada de la sèrie Ray Donovan pot ser vista a Itàlia mitjançant Netflix, però no a Espanya. La raó? A Espanya, Movistar té els drets exclusius sobre aquesta sèrie i, en conseqüència, no la pot emetre ningú més en aquest territori. Aquesta fragmentació del mercat de les telecomunicacions fa molt de mal. Tant econòmicament com des del punt de vista del sentiment de pertinença europeu. Perquè, al capdavall, el ciutadà a qui apel·la Merkel es fa aquest tipus de preguntes: ¿puc veure Ray Donovan en qualsevol indret de la UE?, ¿puc trucar on vulgui des de qualsevol país de la UE? Si la resposta és negativa, aleshores la decepció és immediata: “Per a què serveix, doncs, ser europeu?”

Aquest intent de pas enrere per part de la Comissió Europea a l’hora d’establir el roaming total dins el territori de la UE (recordin que han intentat limitar-lo a 90 dies a l’any) també ens dóna una idea dels interessos que es belluguen per les altes esferes. I la seva capacitat d’influència. L’intent ha sigut vergonyós, i ens avisa de la influència que tenen les empreses de telecomunicacions sobre els polítics. Ignorem qui ha donat l’ordre de rectificar, a temps. Esperem que hagin sigut aquests mateixos líders que després fan tants i tants actes simbòlics cridant a aquesta mena de patriotisme europeu.

Necessitem polítics amb grans ambicions, potents i capaços. Però per a coses concretes. Perquè la UE ignori el “principi de subsidiarietat” quan els interessos dels estats perjudiquin el ciutadà en tant que europeu. Perquè protegeixi aquest ciutadà europeu quan calgui. Com s’espera que faci amb el roaming. Aquest és un mètode concret de crear Europa.

stats