Rodrigo Rato
Després de Jordi Pujol, Rodrigo Rato. Cau una altra icona de la neodemocràcia espanyola. Josep M. Ruiz Simon, en un assaig sobre l’expresident català, concloïa: “Pujol ja era ric quan va arribar a la presidència. Però des de la seva nova posició i durant vint-i-tres anys va seguir fent país a la seva manera, teixint xarxes d’interessos i lleialtats, utilitzant les finances públiques com abans havia usat les privades per anar construint a la seva ombra i amb el seu clan una nova oligarquia i donant per fet que, per a la classe dirigent, la distinció entre el món dels negocis i el món de la política sempre ha estat irrellevant”. Salvant les diferències, si algú simbolitza aquesta promiscuïtat entre política i diner a Madrid és Rodrigo Rato.
Rato és la segona figura més destacada de la dreta espanyola, després d’Aznar i abans de Rajoy. Si Aznar significa la recuperació de l’orgull d’una dreta marcada pel franquisme, després de 14 anys de penitència sota el felipisme, Rato era el símbol de l’eficiència del PP des que va agafar les regnes de l’economia amb la complicitat de les elits empresarials. Amb arrogància i desdeny, un estil que compartia amb Aznar i que ha impregnat el PP, va culminar el procés de privatitzacions d’empreses públiques iniciat pel PSOE, i ho va aprofitar per teixir una xarxa de persones de confiança en llocs clau que el va fer totpoderós. Va fer les desregulacions, inclosa la liberalització del sòl, que van enriquir molta gent pròxima. I va tenir la sort d’abandonar el càrrec abans que n’arribessin els efectes devastadors: la bombolla immobiliària que ha esfondrat les classes mitjanes. I va promocionar els dirigents econòmics del PP que ara fan veure que no el coneixen.
Rato volia ser president i Aznar va preferir Rajoy. Però va recollir el que havia sembrat. Va aconseguir la direcció de l’FMI i en tornar, amb una fugida abans d’hora mai explicada que potser ara podrem entendre, no li van faltar prebendes (consells i assessories) i Rajoy li va donar la presidència de Bankia, on es va cavar la ruïna. La seva caiguda clama canvis en profunditat, a Catalunya i a Espanya. El món que representaven Pujol i Rato ja no dóna més de si.
