Publicitat
Publicitat

VISCA EL SISTEMA

Roma encara és eterna

Per coses de la vida he passat uns dies a Roma, la qual cosa m'ha donat ocasió de parlar amb italians de coses italianes, que sempre són interessants. Començant pels matisos: per exemple, seria més adequat, segons m'explica la gent del país, que digués que he parlat amb romans que no pas amb italians, ja que no seria el mateix. Itàlia, em diuen, és una antiga realitat cultural, lingüística i geogràfica, però políticament encara no hauria acabat de quallar, si més no a ulls de molts ciutadans de l'estat. Fa poques setmanes es van celebrar els fastos amb motiu del cent cinquantè aniversari de la unitat de la pàtria italiana, i ben poca gent, més enllà de les institucions lògicament compromeses en l'afer, en va fer cas: avui, i com sempre, els italians del sud senten que tenen ben poc a veure amb els italians del nord, i a l'inrevés. Pel que fa als romans, són exactament i res més que això: romans, que no és poca cosa. Més o menys com els succeeix als novaiorquesos en relació a la resta dels EUA. Només en una cosa, em diuen els meus amfitrions romans, els italians fan pinya, i és en el futbol. No com Espanya, que als seus ulls és una realitat perfectament cohesionada ("fa molts segles que Espanya és Espanya", afirmen amb un punt d'enveja), però que no per això deixa de ser feliçment plural. Que els déus dels fòrums imperials escoltin el seu optimisme, penso jo.

En una cosa sí que se senten millor que els espanyols, i és en el fet que el deute que arrossega el país, i que fa perillar la seva permanència a la zona de l'euro, és molt més públic que no privat. "Itàlia -em fan saber textualment- és un país oficialment empobrit, però els seus ciutadans viuen més o menys bé, ni que sigui a expenses de l'economia submergida: a diferència d'Espanya, aquí és l'estat el que està endeutat, però no les famílies". Jo recordo que, a Catalunya, i arreu de l'estat espanyol, l'atur es troba al voltant del vint per cent, però ells no em responen amb dades, sinó amb una observació: "L'atur, aquí, és relatiu. La majoria dels aturats treballen realment en negre, i això permet que les famílies -sempre les famílies- puguin tirar endavant".

Posats a ser mediterranis, doncs, ser-ho més i millor que ningú. Als meus amics romans, tot i ser d'esquerres (n'hi ha un que diu que és liberal), els molesta més Merkozy que Berlusconi. "Berlusconi no era més que la conseqüència de la tangentopoli i d'aquesta radical manca de consistència nacional italiana", coincideixen, per contradir-se tot seguit lleugerament: "El problema, si de cas, és el trenta-i-tants per cent d'italians que han estat donant suport a Berlusconi durant gairebé vint anys". I Mario Monti? "Mario Monti è una merda", afirmen gairebé a cor.

I dit tot això, passen a preguntar-me pel conflicte entre Catalunya i Espanya, que a ells se'ls continua fent incomprensible. A fora plou fort, i algú serveix una mica més de vi. No cal patir-hi més del compte: l'euro pot tenir els dies comptats, però Roma encara és eterna.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT