Rosselló-Pòrcel, Palau i Fabre
Ahir, 13 d’agost, va fer 104 anys del naixement, a Palma, del poeta Bartomeu Rosselló-Pòrcel, mort als 24 anys “durant la Guerra Civil”, com al títol del seu poema més famós, però no a Mallorca, sinó al sanatori per a tuberculosos del Brull. La brevetat de la seva vida va fer que només arribés a publicar, i ja pòstumament, un únic llibre de poemes, l’imprescindible Imitació del foc, que d’ençà de la seva publicació no ha fet més que admirar cada vegada més lectors de totes les generacions que s’han anat succeint. Si em permeten el símil cursi, Rosselló-Pòrcel va ser un estel fugaç, una resplendent llàgrima de sant Llorenç que va travessar la nit de la guerra i el cel de la poesia i hi va deixar una traça inesborrable, una cicatriu genial que amb el pas del temps no s’atura mai d’irradiar més llum nova, com el rayo que no cesa de Miguel Hernández. Imitació del foc està dedicat a Salvador Espriu, el gran amic de Rosselló-Pòrcel, i fa quatre anys vàrem celebrar els centenaris de tots dos, dues efemèrides que en molts aspectes es complementaven i s’alimentaven l’una a l’altra. A la poesia de Salvador Espriu, escrita tota després de la mort del seu amic, hi sovintegen les dedicatòries, cites i altres recordatoris dels versos i la persona de Rosselló-Pòrcel.
Enguany és el torn del centenari d’un altre dels nostres poetes màxims, Josep Palau i Fabre, que al seu torn era lector devot i admirat del mallorquí. Palau i Fabre és també autor (però en el seu cas, per decisió es pot dir que pròpia, o obligada per la musa) d’un sol llibre de poemes, els Poemes de l’alquimista, que també forma part de les grans obres indiscutibles de la poesia catalana del segle XX. No gens fortuïtament, una de les seccions dels Poemes de l’alquimista duu per títol “Imitació de Rosselló-Pòrcel”, un títol que s’ha d’entendre com un homenatge, una reverència o una salutació d’un poeta a l’altre, ja que en realitat cap dels poemes que la integren es pot considerar com un pastitx o cap altra forma d’imitació. No sé si devia ser veritat o no, però en una de les poques ocasions que vaig tenir de conversar amb Palau i Fabre (a crits, jo, a causa de la famosa sordesa del poeta) em va explicar que una vegada de molt jovenet va veure, de lluny, Bartomeu Rosselló-Pòrcel en persona, i que això li havia causat una impressió molt fonda.
La celebració del centenari de Palau i Fabre s’allargarà fins a l’abril del proper 2018, any durant el qual es complirà també el vuitantè aniversari de la publicació d’ Imitació del foc. Semblaria una ocasió idònia, si no és que ja s’hi ha pensat, per a una nova edició del llibre de Rosselló-Pòrcel (les existents ja són relativament males de trobar) i per pensar en algun acte o actes entorn dels vincles que uneixen l’alquimista amb el gran poeta del foc. Dos noms insignes de les lletres catalanes, però sobretot dos poetes que seran sempre joves, que exerceixen fascinació en els joves i que en els seus versos van destil·lar, cadascun a la seva manera, l’elixir de l’eterna joventut.
