Ruïnes i intel·lectuals
A Records de la darrera carlinada, Marià Vayreda (1853-1903) explica amb un estil amable i alhora amarg els horrors d’un conflicte relativament breu i molt localitzat, però també violentíssim. Carlí fins al moll de l’os, Vayreda vindica una causa que en aquell moment ja no tenia res a veure amb una disputa dinàstica. Més aviat estava relacionada amb una manera de viure i d’entendre el món que se sabia ferida de mort. El relat, a diferència de Sang nova, apareguda el 1900, no tenia cap intenció doctrinal. Criden l’atenció tant les afirmacions com les omissions. Hom podria esperar una encesa diatriba contra els moviments d’arrel comunista, emergents des de 1848 a tot Europa. Doncs no. Les ires van cap a altres àmbits, en algun cas, inesperats: Renan, Zola... I, per si no fos prou, Vayreda titlla despectivament els vells tradicionalistes de “conservadors purs” (!). Un veritable embolic: ¿és que potser el carlisme no era una forma de conservadorisme? Ja veuen que no. El que passa és que Vayreda estava conceptualment desarmat: no explicava incoherències, però l’absència de termes ben definits desmanegava sense remei la seva argumentació.
Mig segle després, si fa no fa, la majoria d’intel·lectuals europeus van tenir una actitud en aparença dubitativa o tèbia en relació a les potencialitats catastròfiques del nazisme. Eugeni Xammar, el mateix Pla, així com la majoria d’intel·lectuals occidentals veuen com s’acosta el perill i fins i tot ridiculitzen obertament la figura de Hitler, però no poden anar gaire més enllà perquè, en aquell precís moment, cap al 1934 o el 1935, l’Alemanya nazi representa coses molt diferents de les que imaginem en l’actualitat. Quan avui diem Tercer Reich visualitzem immediatament les horribles piles de cadàvers d’Auschwitz; però fa 80 anys aquesta mateixa expressió s’associava a nocions com modernitat o progrés. Criticar l’Alemanya de Hitler no era tan senzill com ara: com li passava al pobre Vayreda, en alguns conceptes el tret els sortia per la culata. Després de veure la narració visual de Leni Riefenstahl dels Jocs de Berlín del 1936, qualsevol crítica al Tercer Reich semblava reaccionària, antimoderna, tronada. Molts van guardar silenci no per covardia ni per por, especialment els qui no vivien a Alemanya, sinó perquè en aquell precís moment, no pas després, l’articulació d’un discurs antinazi els feia semblar una mena de carcamals.
Avui fa tot just una setmana l’ARA mostrava les imatges de la demolició del temple de Baal, a Palmira, per part de l’Estat Islàmic. Reaccions? Estem conceptualment desarmats davant d’aquestes coses, com li passava al desconcertat Vayreda o als intel·lectuals que van veure aflorar el totalitarisme; per això voldria centrar-me justament en amenaces objectives, no en simples conceptes malgirbats. No estem parlant de querelles intel·lectuals abstractes, ni tampoc de l’habitual estupefacció que provoquen els canvis, sinó de fenòmens que contenen un perill de mort i de devastació real i provat. Parlo de coses que van molt més enllà de la destrucció d’un monument, òbviament. La mala consciència que genera qualsevol context postcolonial, unida al temor de ser acusats de racistes o coses per l’estil, fan que la majoria d’intel·lectuals s’inhibeixin avui davant de matances horribles, i les relativitzin amb comparacions fàcils o postil·les frívoles de maîtres à penser intercomarcals.
L’intel·lectual postmodern és, essencialment, un adulador de l’opinió pública. Un discurs decidit contra aquesta nova barbàrie no agrada: no quadra amb certs sopars de duro multicultis. Narcotitzats per la correcció política, sobrealimentats amb tòpics tovets i de fàcil digestió, pocs toleren avui una actitud bel·ligerant nítida contra el terrorisme jihadista o qualsevol altra forma de violència i de vulneració de la dignitat humana. Si Obama corregís avui el monumental error que va cometre en abandonar l’Iraq quan encara no era el moment de fer-ho li dirien de tot. I per això, només per això, no ho fa... Alguns prefereixen treure importància a la destrucció i a les matances massives perpetrades ara mateix a Síria i al nord de l’Iraq abans que abandonar la confortable habitació dels llocs comuns on, si fas bondat i dius el que el personal vol sentir, et posen un “m’agrada”. Relacionar el drama immens dels refugiats sirians amb aquest fet sembla un tabú. Intervenir en un conflicte sempre té un preu, i pot arribar a ser molt alt. No intervenir, també. La generació de Vayreda o la de Xammar van haver d’assumir greus errors perceptius. La nostra no en té ganes.
