Dos esdeveniments d'abast internacional han tingut valoracions divergents des de Mallorca aquesta passada setmana. En un cas, la caiguda en picat del ruble, afegida a la tendència a la baixa de l'economia russa iniciada just després de Maidan, ha encès les alarmes d'aquells que es fregaven les mans amb la previsió d'una nova fornada de turistes d'alt poder adquisitiu, capaços d'omplir hotels de quatre o més estrelles i d'activar –un altre cop– la compra d'habitatges. No debades, en tan sols uns dies, els russos han perdut més de la meitat del valor del seu diner. Fins i tot el mateix Putin ha canviat el to triomfalista i perdonavides que li és característic per un posat més seriós i realista amb el temporal que li ve a sobre i del qual és, en bona mesura, responsable. Recordem que ell tot solet es va ficar en el cul-de-sac ucraïnès, on, després de semblar el guanyador consumat –no pocs mitjans occidentals el donaven com a clar triomfador– ara resulta que no en pot sortir si no és a força de reconèixer un colossal error que no es pot permetre políticament.
Però com ha reconegut el mateix president rus, els problemes del seu país no només provenen de la conjuntura actual, sinó de més endarrere. Bàsicament, del capgirament de l'economia soviètica en els anys setanta en favor de l'exportació de matèries primeres, especialment del cru, en un moment de pujada espectacular dels preus. Tanmateix, després de la caiguda del comunisme, lluny de canviar de model, la nova Rússia sorgida de la desastrosa reconversió politicoeconòmica de tall ultraliberal de la dècada dels noranta va emergir encara més dependent de l'exportació del petroli i del gas que no abans. El problema no és que el principal mercat rus sigui encara Europa occidental, aquella part del món amb qui s'ha volgut enfrontar Putin pel control d'Ucraïna, a l'espera que altres mercats, com el xinès, siguin realment significatius, sinó que històricament una economia basada en una sola activitat, i més si aquesta és l'exportació d'una matèria primera, més prest o més tard es veu presoner dels mercats internacionals i sense alternativa que ofereixi una mínima capacitat de resposta. Tan senzill com que no és assenyat posar tots els ous en una sola cistella.
Però si els hotelers s'amoïnen pels russos que no vindran, esclaten d'eufòria davant el nou panorama que s'obre a Cuba. La reacció a la borsa, el passat dia 17, de les principals cadenes amb interessos a l'illa caribenya va ser espectacular. A ningú no se li escapa que el cap de pont que han establert els empresaris mallorquins en règim de Join-ventura a Cuba, sumat a la seva experiència i fortalesa, els dóna un avantatge competitiu enorme per explotar un territori amb sous del tercer món situat a tir de pedra de Florida.
Tanmateix, una anàlisi més acurada de la situació ens pot fer invertir la qualificació del que és bo o dolent per a Mallorca. Resulta que la bona notícia cubana només afectarà les butxaques dels grans empresaris del sector i els seus accionistes. Poc rèdit traurà l'economia mallorquina dels espectaculars beneficis que es preveu que obtindran els establiments hotelers a Cuba. Al contrari del que succeïa a finals del segle XIX, quan aquest territori i altres possessions americanes eren un gran mercat per als productes industrials illencs, ja siguin sabates o aiguardent. Malauradament, avui quasi ni produïm per a nosaltres mateixos, almanco de manera significativa.
Per contra, que s'aturin o es moderin les expectatives del turisme rus pot fer reflexionar, ara sí seriosament, dels problemes que presenta el monoconreu econòmic. Evidentment, no és el mateix el turisme que l'exportació de matèries primeres, ni els hotelers equivalen als oligarques russos. Però sí que fa evident que la situació que viu Rússia actualment, així com la baixada constant del nostre nivell de vida, ens han d'alertar dels perills inherents que presenten les economies aparentment exitoses, concentrades únicament en l'explotació del recurs que, en primera instància, dóna més rèdit al capital i crea més llocs de feina, però de baixa qualificació. Tant el turisme com el petroli semblen un mannà caigut del cel que només cal recollir que crear el paradís a la terra. Doncs està comprovat que no és així. De fet, en aquells països que s'han capficat en aquesta mena de monoconreus alhora que abandonaven altres potencials socioeconòmics, han creat societats extremadament desiguals, institucions extractives i han estat més exposades a les crisis cícliques.
