SEBASTIÀ ALZAMORA: Lascívia creativa

Tenia d'ell la imatge d'un home tan culte com desmesurat. Punxegut en el tracte com unes botes de rocker que portava sovint. Predicador d'una barbàrie primigènia que el feia imparable i el duia a propugnar la sodomia.

Però llegint-lo a l'ARA m'adono que és un superdotat capaç de fer-nos riure cada dia amb un rerefons prou amarg perquè no cansi ni ens faci sentir idiotes. Quan els altres ens hem d'esprémer el cervellet per dir obvietats, ell sempre deixa al tinter mil idees fèrtils.

Ara bé: que em pengin si sé què pensa. No sembla que hagi vingut al món a fer síntesis didàctiques per a beneits com jo. Més aviat, a provocar deixant-les anar pel broc gros i a penetrar en perversions que a mi, a aquestes altures, em fan més aviat mandra.

Aquest punt de sadisme no li ha impedit tenir bons amics en partits molt benpensants. En aquest sentit, segueix l'estela del mestre Baltasar Porcel, capaç de reconciliar l'anarquisme amb una ideologia tirant a carca que dóna a l'artista recers més confortables.

Un dia que dinava amb crítics literaris se'm va acudir elogiar-lo. Una mica més i he de sortir per cames. Com més petita és la cultura més fòbies potencia. Aprofito, doncs, que són massa lluny per pegar-me per tornar-ho a dir ben alt: no sabria dir si el flamant premi Sant Jordi és àngel o dimoni, però tinc clar que té més talent que molts dels que el critiquen.