Publicitat
Publicitat

Sacseja'ls!

Avui és Nadal i hauria d'escriure sobre alguna cosa optimista. En tot cas els demano que es prenguin les meves paraules com una afirmació d'esperança, no com un lament.

Rifkin, en el seu darrer llibre, La tercera revolució industrial , explica que una vegada el governador de Virgínia li va proposar que fes una conferència per a la comunitat educativa de l'estat. Quan li va demanar sobre què volia que parlés, el governador li va donar una única indicació: "Sacseja'ls!"

Escric sobre educació des de la pressió i la preocupació de les dificultats econòmiques per les quals passa el país, a causa de la crisi, és veritat, però també, i no ho oblidem, a causa dels incompliments d'un Estat que ens ofega. La meva universitat, la UOC, no ha cobrat encara onze mesos del contracte programa d'aquest any, és a dir, uns vint milions d'euros. I no ens podem queixar, perquè tenim l'economia sanejada (hem fet els deures) i no tenim problema perquè ens ampliïn pòlisses de crèdit.

El futur no serà millor, serà pitjor. Per què? Per raons econòmiques i per raons culturals.

Primer perquè l'Estat no compleix ni sembla que complirà i nosaltres no som amos dels nostres diners. Treballem per a l'Estat i aquest ens torna el que vol i quan vol. Jo sé que té problemes, però que prioritzi i que administri millor. Angela Merkel ha retallat un 40% dels pressupostos de defensa i res d'educació i recerca. El govern de Rodríguez Zapatero, en canvi, ha preferit retallar en educació i no ha tocat un euro del pressupost de defensa. D'altra banda, esclar que el cafè per a tothom no ha funcionat i ha arruïnat l'Estat amb autonomies que mai no havien volgut ser-ho amb percentatges de funcionaris que multipliquen per cinc els percentatges que tenim a Catalunya, per exemple. En fi, que l'educació no és un cost, és una inversió, i només els països que ho entenguin així i actuïn en conseqüència tindran possibilitats de sortir-se'n.

Segon perquè ens falta un model de sistema d'ensenyament superior propi. L'últim el va laminar la dictadura i amb la recuperació democràtica ningú no el va reivindicar, al contrari. El sistema universitari català ha preferit seguir a cegues el model espanyol que ens ha portat a aïllar-nos amb Grècia i Bulgària, amb qui compartim l'opció de graus de 240 crèdits, mentre que la resta d'Europa ha optat pels 180. És veritat que els rectors catalans vam fer una tímida protesta, però també és veritat que immediatament la vam aparcar.

Tercer. El món ha canviat i ens ha trobat adequant-nos encara a les necessitats d'una societat, la industrial, que ja no existeix. Som en plena societat de la informació i això implica que tinguem en compte les seves necessitats i que repensem un sistema educatiu que fa anys que va a la deriva. I va a la deriva perquè va ser concebut, dissenyat i estructurat en una època molt diferent, des del punt de vista tant econòmic com cultural. Aferrar-nos a privilegis d'un passat que ja no tornarà (per sort) en comptes de posar-nos a construir un futur que ja és present quotidià per als nostres nens i joves és un greu error. Parlant d'ells, no puc deixar de dir que cada vegada em costa més seure al voltant d'una taula per parlar de l'educació del futur sense ells. Nens i joves no ens han d'ajudar a decidir quins continguts han d'aprendre, naturalment, però en canvi ens estalviarien molts fracassos si els deixéssim opinar sobre com els han d'aprendre. Aquest canvi el dominen ells, no nosaltres. No ens enganyem, si l'estudiant fracassa i abandona, cosa que fa en percentatges massa elevats, no és només culpa d'ell, sinó, molt especialment, del sistema educatiu. Comencen a aparèixer estudis que demostren que l'abandonament a l'educació primària, secundària i superior no té res a veure amb la intel·ligència, sinó amb l'avorriment i l'estandardització, amb un sistema educatiu que xoca frontalment amb el context estimulant que rodeja els joves i que per molt que ho lamentem no té marxa enrere.

El món ja no parla de reformes de l'educació, parla de reforma integral de tot el sistema. Per fer-la no calen diners, només cal visió a llarg termini, mentalitat oberta i voluntat política.

Potser hauríem de començar reflexionant per què ens costa tant impulsar mesures de col·laboració. Si ho fem amb la mà al cor i sense fer-nos trampes al solitari, potser començarem a entendre on rau el nostre problema. Si fóssim capaços de col·laborar, ja hauríem assolit el més important: un canvi d'actitud.

I si menys fos més? I si les penúries que passem ens ajudessin a obrir els ulls, a deixar de fer seguidisme de l'Estat i a obrir els propis camins, que a hores d'ara passen necessàriament per la col·laboració? Aquest seria un bon desig de Nadal. Bones festes i bona sort! La necessitem.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT