Publicitat
Publicitat

Saint Nazaire

La setmana passada vaig ser a Saint Nazaire, la vila portuària a la desembocadura del Loira. Hi vaig anar per fer part de la reunió de l'Associació Internacional de Ciutats Portuàries, una entitat que acull ciutats de tot el món. La trobada tenia per motiu la renovació de càrrecs i l'impuls de l'associació, tot i que el tema subjacent a totes les reunions, a totes les converses, va ser l'evolució de la relació de la ciutat amb el port, una qüestió que serà aprofundida en una reunió que se celebrarà a Barcelona a finals d'enguany. Les ciutats portuàries han hagut d'adaptar-se als temps. L'adaptació als temps de les ciutats ha estat directament proporcional a la capacitat dels ports respectius per adequar les seves activitats a l'evolució de l'economia, i a l'evolució de la ciutat mateixa. El signe dels temps és el de la conversa renovada entre port i ciutat, generant espais de transició que duguin dels centres urbans en contacte amb els vells molls fins als molls industrials de manera no traumàtica, generant àmbits en què la ciutat esdevingui port i el port esdevingui ciutat. La predeterminació dels usos en aquestes zones és fatal per a l'adaptació, com vam poder parlar i analitzar amb ciutats portuàries americanes, franceses, italianes, australianes, britàniques... Hi ha molt de camí per recórrer en el camp de la governança, en el camp de la gestió de les infraestructures compartides i, esclar, en el camp de l'autoritat mateixa de la ciutat sobre una activitat que li és clau, i que no té sentit que estigui deslligada de l'autoritat executiva municipal ni nacional.

Saint Nazaire, tanmateix, és una ciutat amb sorpresa, amb una sorpresa terrible: acull les restes d'una base de submarins alemanys construïda durant la Segona Guerra Mundial. Parlar de restes és parlar d'un eufemisme, perquè la base hi és tota: una muntanya de ciment armat, un búnquer de dimensions brutals, de més de cent metres de llarg per cinquanta d'ample i uns vint d'alçària just al centre de la ciutat. Tot i que les comparacions són complicades, és com si els nazis haguessin fet el mateix a les escales del portal de la Pau. Increïble, humiliant, dramàtic, patètic, espantós. És impossible resumir les sensacions, com si la guerra hagués decidit restar-hi per sempre, com si la ferida hagués quedat oberta per no permetre l'oblit. El búnquer va ser aixecat entre l'any quaranta i l'any quaranta-dos i, de fet, va ser el darrer reducte alemany en retre's el mes de maig de 1945, el dia 15 en concret. El búnquer havia resistit les bombes aliades, gairebé sense sentir-se'n, metre que la ciutat havia quedat gairebé del tot destruïda. En acabar la guerra, i veient la dimensió de la destrossa, els urbanistes de l'època decidiren trossejar la ciutat en tres franges ben diferenciades: la urbana, que allunyaren del vell port tant com pogueren; la industrial, just damunt de la vella ciutat derruïda, i la portuària, al voltant de l'antic centre de la ciutat, on des de feia poc temps s'aixecava el monument a l'horror. Tot va anar bé mentre la França puixant de després de la guerra, la que encara vivia de les transaccions colonials i tenia molta feina de reconstrucció al davant, aconseguí donar sentit a la nova funcionalitat de la ciutat. Les coses es començaren a torçar pels volts dels setanta: crisi industrial, crisi de model econòmic, pèrdua creixent del pes de França i obsolescència precipitada d'un port no associat a la ciutat, d'un port-ciutat hiperindustrialitzat que havia de canviar de pressa si no volia ensorrar-ho tot.

L'Ajuntament de Saint Nazaire va decidir que ja n'hi havia prou, que no podia esprémer més i més una manera de fer ciutat i de fer port que no dialogaven des de feia dècades. Fou aleshores que convidà Manuel de Solà-Morales a pensar com port i ciutat podien parlar. L'urbanista català trobà el desllorigador: fem el búnquer porós, fem que s'incorpori a la ciutat com un nou atractor urbà que haurà de conduir els ciutadans instal·lats al centre de la ciutat feta després de la guerra cap al vell centre ara ocupat per la construcció nazi. De cop la mola imponent era domesticada. Seccionant-la i connectant-la mitjançant un nou eix comercial i ciutadà, fet amb cura de cirurgià, una barreja delicada de port, d'habitatge, de comerç, d'oficines i de lleure, Saint Nazaire s'eixamplava i vencia per primer cop els nazis. L'empenta de Solà-Morales i els urbanistes que el seguiren tenia l'origen en l'empenta de la visió d'uns polítics valents, conscients de la necessitat de fer que el port tornés a mans de la ciutat per servir el present, per dignificar el passat i per guanyar el futur. Avui Saint Nazaire mira el mar a través del port amb uns ulls diferents. Nosaltres en podem aprendre alguna cosa.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT