Salari mínim, sense contraindicacions
Espero que els lectors tolerin que torni a tractar el tema del salari mínim, al qual he dedicat un parell d’articles en els últims mesos. Hi havia motius per fer-ho: el primer, que es tracta d’un tema de rabiosa actualitat en el debat polític internacional; el segon, que ni la nova dreta ni la nova esquerra espanyoles estan còmodes amb el tema. Les raons per tornar-hi me les donen dues lectures: la setmana passada Krugman escrivia sobre aquesta qüestió a The New York Times New York Times i el darrer número de The Economist dedicava tres (!) articles al tema.
Per què tanta atenció des del món anglosaxó? Perquè el govern de Cameron ha anunciat un augment del salari mínim britànic del 40% i perquè dos candidats demòcrates a la presidència dels EUA estan a favor d’incrementar-lo un 107% (Hillary Clinton està per la feina, però sense tanta concreció).
Krugman està a favor d’apujar-lo i The Economist hi està en contra. Resulta interessant, doncs, contrastar els arguments de l’un i de l’altre.
Krugman comença confessant que fins a l’any 1993 estava convençut, com tothom, que qualsevol increment no negligible del salari mínim destrueix llocs de treball. Aquell any, però, dos economistes van estudiar el que havia passat en el sector del menjar ràpid (que dóna feina fonamentalment a treballadors poc qualificats i molt mal pagats) a Nova Jersey i a Pennsilvània després que el primer dels dos estats apugés el salari mínim i el segon no. Contra el que es podia haver previst, el nombre de llocs de treball havia augmentat a Nova Jersey i no ho havia fet a Pennsilvània. Krugman conclou que l’estudi ha demostrat que el mercat de treball funciona de manera diferent dels mercats de productes i serveis normals, i que forçar un increment de la paga millora el clima de treball, la productivitat i, per tant, les ganes de contractar dels patrons.
Per a The Economist (i per a mi), aquesta conclusió no és sòlida, però accepta que l’evidència contra el salari mínim tampoc no ho és. Reconeix que el tema ha estat objecte d’una multitud d’estudis empírics sense que hagi estat possible demostrar que les pujades del salari mínim destrueixen llocs de treball a curt termini. Reconeix també que les receptes clàssiques per apujar els salaris (creixement econòmic, productivitat i formació) no han funcionat: des del 1970 la productivitat per hora treballada als EUA s’ha multiplicat per 2,3, però el salari només ha augmentat un 11%; pel que fa a la millora de la formació, els salaris dels graduats universitaris no s’han mogut en els últims 15 anys. The Economist reconeix que no es tracta tant de fer més gran el pastís com de repartir-lo millor.
Mancat d’una base millor, The Economist argumenta una vegada i una altra (de fet, en cada un dels tres articles) que el problema és que no sabem els resultats que tenen els augments importants del salari mínim a llarg termini: “els polítics que ho defensen estan accelerant dins la boira”, “els economistes sabem poques coses de l’impacte a llarg termini” i, “malgrat que els efectes a curt semblen tènues, les pujades importants podrien generar un gran problema en el futur”.
Per consolidar aquesta posició, The Economist fa referència a tres estudis acadèmics recents que han mirat d’avaluar aquests impactes a llarg termini. Tots tres parteixen de l’observació que, efectivament, les pujades importants del salari mínim no han afectat el nombre de llocs de treball a curt termini, però tots tres detecten que, tanmateix, al llarg dels anys els patrons han creat menys llocs de treball perquè han tendit a substituir treballadors per automatismes. Un d’aquests estudis s’atreveix a suggerir que l’efecte d’un augment del salari mínim del 10% de manera permanent seria una reducció de la taxa de creixement del nombre de llocs de treball d’un 0,3% a l’any.
A The Economist aquest resultat li sembla un argument convincent. No ho és. En els últims trenta anys, Espanya ha estat creant llocs de treball a un ritme d’un 1,5% anual, la taxa més alta de l’eurozona després d’Irlanda. Catalunya ho ha fet a un 1,7% i les Balears a un 2,3% (!). Tenint en compte que, per raons demogràfiques, el nombre d’espanyols, catalans i balears en edat de treballar ja ha començat a disminuir, ¿quin sentit té preocupar-se perquè aquesta taxa es redueixi a llarg termini?
Per altra banda, no és cert que els economistes no sapiguem què passa a llarg termini quan s’obliga els patrons a pagar més: les cotitzacions a la Seguretat Social van ser establertes a Europa fa moltes dècades, i no han impedit als països més endreçats gaudir d’un permanent estat de plena ocupació.
