Publicitat
Publicitat

Salt com a símptoma

Bé, ja ha passat. Estava anunciat amb precisió teòrica i sols faltava l'anècdota, aportada per un fet insípid que, si demostra alguna cosa, és la irrellevància del pretext. El jovent d'un barri de forta implantació africana ha sortit a vandalitzar tot el que ha trobat. El resultat: cotxes cremats, enfrontaments amb la policia, alguns arrestos inicials i finalment cap detenció. Catalunya ja té la seva banlieue i l'escenari, aquest cop, es diu Salt.

El lloc hauria d'haver servit per trencar esquemes de pensament gandul, perquè Salt no és un suburbi separat del nucli urbà per un oceà d'autopistes, sinó un municipi a tocar del centre històric de Girona, que no tenia caràcter de gueto abans que els nous residents li refessin la fesomia. El que ha passat a Salt aquests dies repeteix el model dramàticament captat per Mathieu Kassovitz a La haine , un film que el 1995 ja avançava la fractura social i l'esfondrament de la normativitat que avui recorre Europa com un espectre.

Què ha passat a Salt? Per què la revolta? No entrem en els subterfugis i mirem la realitat de fit a fit. No hi hagué provocació policial i la fugida del jove accidentat no parla precisament en favor de la seva innocència. L'explosió vandàlica sols té una lectura raonable: l'objectiu és sostreure un territori a la protecció policial, crear una zona d'excepció, un gueto. Durant dècades, la doxa regnant ens ha dit que la violència (de certes espècies protegides) és el resultat de la frustració. És el medi extern -la societat, en definitiva- que ha de respondre de la violència, les primeres víctimes psicosocials de la qual serien els mateixos que la perpetren. Per això, tot element anti o parasocial és a priori digne de commiseració, una víctima de la desigualtat i els prejudicis, algú amb dret a passar comptes. La noció que la violència no és natural sinó adquirida -mantinguda encara fa poques setmanes per Richard Rhodes en una conferència a Stanford- ha dominat l'imaginari sociològic nord-americà durant la major part del segle XX, i ha infectat el progressisme català amb la irresponsabilitat i indefensió social que en deriven. Aquesta idea explica l'esforç de la defensa de l'assassí d'Olot per demostrar que el crim obeïa a raons econòmiques, com si aquest mòbil invertís la responsabilitat i l'agressor veiés commutada la seva condició de monstre per la d'un frustrat planyívol.

La vinculació de l'agressivitat amb la frustració es retrotreu a la publicació del llibre de John Dollard Frustration and agression el 1939, l'any que l'exèrcit de Franco culminava una guerra sens dubte originada en la frustració de les classes benestants espanyoles i liquidava les restes de l'oposició amb una brutalitat proporcional a la frustració que li causava la rendició incondicional de l'enemic. El més sorprenent de la tesi de Dollard és que resistís els esdeveniments subsegüents del segle XX i que encara aguanti en molts àmbits pedagògics, polítics i legislatius.

La inèrcia amb què aquesta tesi s'imposa malgrat l'evidència en contra demostra que no s'ha tancat el cicle romàntic obert per Jean-Jacques Rousseau, en què la figura del noble salvatge corromput per la civilització reneix metonímicament en la figura del rebel, el criminal, el revolucionari, l'anarquista, l'infant o adolescent, l'immigrant i l'antisistema.

Freud, al final de la seva vida, reconegué que la violència humana no era derivativa i que calia acceptar que un fort impuls d'agressió forma part del llegat instintiu de l'espècie. És una visió desencantada i, per això mateix, tossudament ignorada per la cultura de la coartada. No importa que la moderna biologia revalidés la conclusió de Freud, confirmada, entre d'altres, per l'etòleg Konrad Lorenz, el qual precisava que l'agressivitat té valor selectiu i forma part de l'instrumental de supervivència de les espècies i els individus. No importa que l'agressivitat sigui, segons demostra Lorenz, el ciment social per excel·lència en la mesura que crea aliances contra tercers, ni tampoc que sigui l'arrel de la competitivitat i per tant esdevingui indispensable a l'emergència de lideratges que garanteixen la supervivència d'una societat.

Una formidable repressió infla un inconscient col·lectiu vigilat per la censura de la correcció política. El que tenalla Europa i la torna vulnerable davant cultures obertament agressives és la por a la veritat, que l'entrega lligada de peus i mans a u na realitat que no per incompresa resulta menys perillosa. Al capdavant d'aquesta Europa que mira cap a una altra banda, Catalunya, per raons particulars lligades als seus fracassos històrics, és incapaç d'encarar-se a un món en el qual la pretensió romàntica d'instaurar el paradís en la naturalesa s'estavella contra el fet primordial de la violència. Una violència que, com es pot veure en l'organització primària de qualsevol banda urbana, té sempre com a rerefons la lluita per l'estatus i pel territo ri.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT