21/10/2019

Ceguesa suprema

3 min

Aquesta darrera setmana ha estat especialment intensa en cegueses supremes de conseqüències greus. I no parlo de la sentència del Tribunal Suprem, que és l’única que s’ha caracteritzat, precisament, per trair el principi d’una justícia imparcial, il·lustrada amb una bena als ulls. Una bena que, aquesta sí, hauria d’haver impedit el caràcter inquisitiu i venjatiu de la sentència de Marchena i els seus sequaços. Em refereixo, en canvi, als actors que s’han mostrat cecs a la realitat que els incomoda, els afebleix i els deixa en evidència. Es tracta d’una obnubilació que és resultat d’una ignorància supina, de l’interès de crear confusió o fins i tot de l’autoengany necessari per sobreviure enmig del conflicte.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

El primer acte de ceguesa suprema de la setmana el va protagonitzar Pedro Sánchez, que, en fer-se pública la sentència, va assegurar que “es confirmava el naufragi” de l'independentisme, i que la resposta popular es limitaria a mostrar “la ranera d’una etapa superada”. Un cas clar d’obnubilació perquè, en tot cas, si la resposta ha mostrat alguna cosa és tot el contrari. L’independentisme és més viu, més fort i, això sí, està més enrabiat que mai.

També han demostrat una ceguesa enorme els que insisteixen a separar la resposta al carrer d’allò que en diuen “portar el conflicte al terreny de la política”. Recordo que uns mesos abans de les eleccions espanyoles de 2015, en una reunió off the record amb periodistes, un polític conservador espanyol assegurava que després de les eleccions, tot el desafiament independentista es podia resoldre en una sola tarda en una reunió entre Rajoy i Mas. Quin profeta! Doncs bé: és la mateixa idea dels qui segueixen situant fora de la política l’acció al carrer, i que pressuposen que es pot domesticar la voluntat d’aquestes expressions massives simplement encarrilant-les a través d’uns partits i unes institucions en les quals es confia ben poc.

Una altra mostra de ceguesa ha estat la dels responsables del ministeri i del departament d’Interior quan deien que no havien vist brutalitat ni abusos en les operacions policials d’aquests dies. O quan les han minimitzat i remès a unes incertes comissions de control. Malament anem si per mantenir la moral de la tropa no s’exigeix el compliment dels principis més elementals de proporcionalitat, congruència i oportunitat, si no poden fer autocrítica de l’estratègia seguida i si no depuren immediatament els excessos.

Però també cal dir que és ceguesa la idealització de certes formes de confrontació al carrer on, sense haver de ser un linx, s’hi descobreixen els mètodes dels professionals de l’aldarull, sempre present allà on veuen un policia. Benvinguts els joves i benvinguda la seva gosadia, però és ceguesa –ben o mal intencionada– lloar i esperonar –i atribuir-los– conductes que desbaraten la potser única i continuada estratègia unitària que ha permès fer créixer l’independentisme, i que és la de la desobediència no-violenta.

Finalment, em té realment sorprès la ceguesa de les maniobres d’aïllament del president Quim Torra. Que Sánchez, a més de cec, es faci el sord per no escoltar les condemnes a la violència de Torra, forma part de la seva estratègia per dissimular que no té marge de maniobra per seure i parlar-hi. Però l’estrambòtica concertació d’interessos que van des de Foment del Treball fins als comuns d’Ada Colau, amb la complicitat mal dissimulada d’ERC, és pròpia de gent encegada i irreflexiva. Atribuir a una sola persona la feblesa d’una situació política tan endimoniada com l’actual, si bé pot tenir rèdits electorals a curt termini, és no haver pensat gaire en la complexitat del relleu que es busca i en el risc que hi ha de provocar encara més inestabilitat.

En situacions tan envitricollades com l’actual no és fàcil fer-hi llum. Però afegir-hi foscor voluntàriament és d’una enorme irresponsabilitat. La ceguesa suprema ara també és ceguesa culpable.

stats