Publicitat
Publicitat

Sant Jordi: el símptoma / I els poetes, amagats

Sant Jordi: el símptoma

Per deformació professional, desconfio de les dades oficials. I ja dic, d'entrada, que no em crec que les vendes d'aquest Sant Jordi representin un 8% més del que es va ingressar l'any passat. Tinc la intuïció, i més d'un indici fiable, que les dades dels llibreters són, de tan prudents, una mitja veritat. El calendari del 2011 va voler que Sant Jordi caigués en Dissabte Sant, enmig d'un pont de Setmana Santa en què, per variar, el temps no hi va ajudar gaire. Ara fa un any els llibreters, els autors i els editors van punxar de valent. La mala jugada de la data la van arrossegar tot l'any. Si, qui més qui menys, calcula que en un sol Dia del Llibre pot arribar a fer una cinquena part del calaix de tot un exercici, l'any passat se'ls van desguitarrar els comptes d'explotació de la botiga. Aquest dilluns, en canvi, l'ambient del matí ja tenia l'aspecte de les millors tardes de Sant Jordi i, en aquest sentit, el nas no enganya. I ho vaig voler certificar. Vaig anar a parlar amb quatre llibreters amb els quals -com a client i com a autor- he establert una certa confiança. Vaig esperar que dimarts poguessin descansar, que dimecres fessin els números i que dijous em diguessin el què. Amb la cara pagaven. No podien ocultar la satisfacció de tornar als números de tres i quatre anys enrere, quan la crisi s'intuïa però encara no es notava. Els números són tan bons que els costa revelar-los. Uns m'admeten entre un 20% i un 30% de facturació més que fa un any. D'altres, amb el riure per sota el bigoti, em confessen que han arribat a vendre, pràcticament, un 50% més de títols que el 2011. Som així. Ens passem el dia buscant una bona notícia econòmica i, quan la tenim, els protagonistes l'amaguen, no fos cas que ens penséssim que lliguen els gossos amb llonganisses.

I els poetes, amagats

Sant Jordi també té imatges impagables. Veure l'idolatrat Mario Vaquerizo al costat de Francesc-Marc Álvaro és un contrast tan impactant que no s'oblida fàcilment. Veure que Mario Conde i Empar Moliner signaven llibres a tocar l'un de l'altre feia partir de riure els qui s'enduien La col·laboradora dedicada per l'estimada companya de pàgina. Vaig coincidir, firmant llibres, amb autors de tota mena. D'autoajuda, de cuina, de novel·la històrica, de temàtica infantil, d'assaig independentista o un senyor tirant a vell vestit amb un pijama rosat que se'n va fer un tip. I els poetes? On eren? Segur que és més friqui algú que fa versos que l'Ana Obregón? A última hora vaig coincidir amb Miquel de Palol, sí, però una flor no fa estiu. On eren els poetes en un país on en tenim tants? Més ben dit, on eren els llibres de poesia? A les parades hi pots buscar i remenar en gèneres de tota mena, però, en canvi, costa déu i ajut trobar un llibre de poesia. I, si per atzar, n'ensopegues algun, no hi ha varietat per triar. L'argument que "la poesia no ven" encén algun escriptor veterà com Francesc Garriga. Ell, que fa poc va guanyar el premi Cavall Verd per Ragtime , com a millor llibre de poesia publicat el 2011, no entén que el dia de Sant Jordi no pugui trobar ni el seu poemari ni cap altre. Garriga, d'una trajectòria dilatada -un eufemisme per dir que ahir en va fer 80-, té, a banda d'un estol de deixebles, onze llibres publicats que pràcticament no existeixen ni a les prestatgeries de les llibreries ni als magatzems dels distribuïdors. S'empipa i no entén que la cultura del país pugui bandejar la poesia. I tot i el seu esperit rebel, de contradicció, segurament estaria d'acord amb Aristòtil a afirmar que "a la poesia hi ha més veritat que a la història".

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT