Publicitat
Publicitat

De Sant Josep a Santa Anna

Una enquesta comanada per Imserso assegura que set de cada deu àvies i/o avis són o han estat els encarregats de tenir cura dels néts des que surten de l'escola i fins que els pares acaben la seva jornada laboral. D'aquesta manera, contribueixen a l'estalvi familiar suplint els cangurs i sovint les dones de fer feines. De vegades, fins i tot ajuden els fills no sols alimentant els néts i quedant-se'ls durant les vacances i els caps de setmana sinó també amb diners bestrets dels seus estalvis.

També llegeixo que la predilecció de les àvies per alguns programes de tele com les novel·les seriades o els programes del cor, que més valdria anomenar del fetge o, encara amb més precisió, dels genitals, pot influir de manera negativa en els nens.

Sembla que a casa dels avis, igual que a casa dels pares, la programació televisiva organitza la vida familiar a l'entorn de l'altar de l'aparell, cap on es concentren ulls i orelles. Qualsevol conversa aliena al que passa a la pantalla rebota contra el seu mur i es dilueix ipso facto en cendra. La lluita pel comandament a distància impera igualment i sovint els néts aconsegueixen canviar de programa i escollir-ne un de dibuixos provinent, en general, de la factoria Disney, que els transmet la compulsiva necessitat de consumir joguines o paraments per a l'habitació. Els contes adaptats al cinema, una tradició que s'ha apropiat l'imperi americà per convertir-la en una gran màquina de propaganda ideològica, solen oferir la mitificació mistificada de l'antiga cultura popular. Durant la meva infantesa, la televisió funcionava poques hores i els avis vivien a casa i la seva missió consistia, sobretot, al menys en el meu cas, a explicar històries i connectar-nos amb la tradició, mitjançant l'oralitat. El fet que les vetllades fossin llargues, i que la vida a Mallorca encara estigués pautada pels treballs i els dies possibilitava que la transmissió oral constituís un element primordial d'aquesta cultura, cosa que ara crec que ja no passa.

Però tant si els avis actuals, o més concretament les àvies, comparteixen amb els néts la televisió, com si els porten al parc, cal reconèixer la seva enorme feinada. És per això que no entenc com encara cap multinacional del consum no ha pressionat perquè les institucions estableixin el Dia dels Avis com es fa amb el Dia de la Mare i el Dia del Pare. Dues festes que se celebren arreu del món, en dates diferents segons els països. Al nostre país, totes dues van lligades a la tradició catòlica. El Dia de la Mare es commemora al maig, associat a la Verge Maria, i el Dia del Pare, el 19 de març, per Sant Josep.

Tot i el meu agnosticisme, prefereixo aquesta vinculació cristiana que no pas la que lliga la festa del pare als defensors de la pàtria, com es fa a Rússia, o a un pare de la pàtria concret, com passa a l'Argentina, en record del general José San Martín, un dels llibertadors de l'Amèrica hispana. Perquè la festa dels avis no quedi fora del santoral, m'uneixo a la proposta d'algunes associacions de gent gran que proposen el dia de la festa de Santa Anna i del seu marit Sant Joaquim, el 26 de juliol. Anna i Joaquim eren els avis materns de Jesús. Em penso, però, que ella és més popular que no ell. Sovint als quadres se la representa en una escena familiar, amb la Verge Maria i el seu fill o ensenyant a llegir, amb un llibre a les mans, a Maria, nena. L'anacronisme em sembla deliciós. Ja sabem que els jueus no empraven llibres i que les dones no aprenien a llegir. Però el fet que l'església converteixi Santa Anna amb transmissora de cultura m'agrada i trobo que s'escau amb allò que normalment esperem dels pares del nostres pares.

Confesso que Santa Anna em cau millor que Sant Josep, que mai no m'ha estat simpàtic. Considero que li va tocar un paper molt poc lluït i sobretot gens gratificant. Això de fer de pare del fill de la seva dona no devia ser agradable, per molt que aquest fóra engendrat per l'Altíssim. No obstant això, segons la Història Sagrada, fou un pare atent i responsable, encara que desaparegué molt aviat de la vida de Jesús. No recordo cap passatge en què es digui on i quan morí. Però el seu prestigi entre els catòlics deu ser gran, només cal recordar la congregació Siervas de San José, amb diverses seus a Catalunya.

La paternitat no té quasi models en la nostra cultura, fora dels que es relacionen amb el principi d'autoritat. L'autoritat que encarna el pare com a responsable màxim de la institució familiar, vinculada al poder que el cap de família exerceix sobre les propietats, entre les quals hi ha els fills. Margaret Mead, antropòloga important, considera que el pare és una necessitat biològica abans del naixement i un accident social després. Les coses han canviat des que Mead féu la seva consideració, i molts pares fan de mares i tenen la mateixa cura dels fills que elles. Perquè les coses han canviat, crec que cal crear nous models encara que siguin models més aviat consumistes. Al Dia del Pare i al Dia de la Mare cal afegir-hi el Dia dels Avis.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT